remarcable. Des de la crida que féu Miquel Santaló l’any 1923 (Per l’estudi de Catalunya. Concepte de la comarca geogràfica i dels seus factors), aparegueren La Cerdanya (1926) de Pau Vila, La Plana de Vic (1928) de Gonçal de Reparaz, El Vallès, assaig geogràfic (1930) de Pau Vila, El Priorat, l’extensió de la comarca natural (1930) de Josep Iglésies, Les riberes del Gaià (1931) de Blasi i Vallespinosa, El Bajo Ampurdán (1945) de Carandell i Pericay, El Alto Ampurdán (1963) d’ A. Compte i altres monografies importants sobre el Bages, la Garrotxa, Andorra, el delta del Llobregat, el Maresme, el Penedès, etc.

Fou a partir de la segona meitat dels anys seixanta que a aquesta concepció s’afegiren nous punts de vista i enfocaments diferents. L’anomenada ciència regional, amb el seu capteniment més afí a l’economia i a l’estadística, els nous planteigs aportats per la geografia quantitativa i totes les branques de la «nova geografia», les preocupacions socials més radicals i compromeses, feren que l’anàlisi d’una regió (d’una comarca o «petita regió», en el cas concret de Catalunya) s’efectués de manera diferent i que hi fos considerat fonamental el coneixement de l’evolució econòmica i social i el sentit, la intensitat i la interdependència dels fluxos de totes classes que tenen lloc en el territori estudiat. És com si l’anàlisi es bastís «sobre el que no existeix» efectivament. Aquesta nova tendència, en certa manera, presideix quasi sempre els treballs que componen la col·lecció ”Catalunya comarcal” de la Caixa d’Estalvis de Catalunya, de la qual col·lecció forma part el llibre present sobre les Garrigues.

A Catalunya, en el plantejament de l’ordenament territorial del país hi ha una qüestió que potser no està encara ben resolta i que l’escola «regional», preocupada per les bones monografies comarcals, no havia estudiat prou. Aquesta qüestió no ben resolta en alguns casos, com en el de les Garrigues, fa que persisteixin els dubtes i les controvèrsies. Es fa referència a la qüestió de la fixació no exacta dels límits comarcals concrets, ni de l’àrea considerada com a unitat comarcal.

És ben conegut que la Ponència de la Divisió Territorial elaborà una proposta d’organització territorial en què s’establiren trenta-vuit comarques. Per arribar a aquesta conclusió, la Ponència analitza el territori físic, el relleu, la intensitat de les comunicacions, el paper dels mercats, l’evolució demogràfica, les divisions antigues i l’empremta de les modernes, etc., i efectua una enquesta prop de tots els municipis de Catalunya, als quals demana la seva opinió sobre la respectiva pertinença comarcal i sobre la seva assistència a algun mercat important.

Com que dels resultats de l’enquesta en resultava una fragmentació administrativa excessiva, foren deixades de banda moltes consideracions anteriors i es recolzà la proposta en l’organització en partits judicials que existia des del 1834. Els partits judicials, al cap i a la fi, eren unitats territorials establertes al voltant d’un mercat de rellevant importància. Aquesta decisió portà al mapa de trenta-vuit comarques, ja que, aquell temps, el nombre de partits judicials era de trenta-cinc.