no es podria oblidar l’escala territorial, o sigui, que els problemes d’una regió qualsevol de Catalunya no es poden estudiar sense tenir en compte la seva integració en el conjunt nacional. La solució dels problemes de les Garrigues, que són molts i importants, passa, doncs, per l’enfocament que es vulgui donar a l’arranjament dels problemes generals. Tal com no hi ha problemes aïllats, tampoc no es pot pretendre cercar solucions disperses.

El llibre també intenta donar resposta a la pregunta abans mencionada. Cal aturar-se una mica per veure la manera com ho fa. Al meu parer, els autors, tot i l’aparença formal de l’exposició, han procurat fugir de la fressada i clàssica monografia geogràfica explicativa d’una realitat comarcal, manera de fer que fou tan cara als conreadors més afins als postulats de l’escola regional francesa, que arribava a compondre un retaule o mosaic de peces independents però molt ben engalzades.

Els autors, al meu juí, tendeixen, més aviat, a l’anàlisi de les activitats econòmiques considerades com a creadores d’un tipus molt concret de paisatge, constituït pel conjunt dels factors que ha format l’home en la seva activitat més dinàmica. El territori comarcal, considerat així, és presentat, en conseqüència, com un entramat d’interdependències internes. El llibre, és clar, no oblida que la comarca de les Garrigues forma part d’una estructura territorial més gran, i que també s’han de valorar els fluxos i les relacions establertes amb la resta del país.

II. La discussió del mètode no és una qüestió fútil

M’agradaria insistir sobre la qüestió referent a la utilització dels mètodes de la geografia regional i especialment sobre l’elaboració de monografies.

És sabut que la geografia regional presta més atenció que la geografia general als matisos i particularitats de cada contrada i que en fa la descripció minuciosa i «irrepetible». Des de fa temps, però, la regió s’entengué com l’àrea d’irradiació d’una ciutat, que forneix als seus habitants els serveis especialitzats, els productes elaborats que necessiten, els serveis bancaris, els escolars, els de lleure, etc. Com que aquestes activitats, al cap i a la fi, són activitats humanes, canvien contínuament i, per aquest fet, la regió es converteix en una entitat territorial canviant i de límits inestables.

Aquesta concepció ja fa temps que s’imposa i ja fa temps que s’abandona la que considerava la regió com una entitat territorial fixada per sempre i immutable, de límits concrets i determinats que calia estudiar i admetre, com una entitat territorial on eren primordials les activitats agràries i ramaderes, on la industria acostumava a jugar-hi un paper secundari i on la ciutat apareixia com una mena d’excrescència difícil de judicar. D’aquest tipus de monografies, la geografia catalana, a partir de l’assumpció que féu de les doctrines vidalianes de l’escola regional francesa, n’ha elaborat un conjunt