específicament de les Garrigues, més de la meitat són estudis històrics locals o generals de la comarca, anàlisis arqueològiques, biografies, articles de revistes especialitzades, contribucions a miscel·lànies o comunicacions a congressos, etc.

Aquest fet que s’acaba d’assenyalar, cal valorar-lo en dos aspectes. El primer indica l’esforç de recerca i d’observació que han hagut d’efectuar els autors, l’esforç d’aproximació a unes terres més o menys allunyades dels itineraris fressats i habituals, i l’ordenació de les dades i dels fets recopilats en la recerca duta a terme dia a dia, poble a poble. L’altre aspecte que cal valorar és el que es relaciona amb la seva condició de terra poc fressada i habitual que tenen les Garrigues, terres gairebé ignotes per una part molt gran de la gent catalana.

Deia un dia Josep Vallverdú, en parlar de la Segarra veïna, uns mots que es poden aplicar perfectament a les Garrigues: «Es una terra que produeix una sensació d’aïllament, essent, però, una terra de pas.» I continuava dient Josep Vallverdú que certes terres del Ponent «són terres extremes de casa nostra». Terres que molts habitants de les regions centrals de Catalunya desconeixen. Però cal precisar: habitants d’unes terres centrals, amb una centralitat econòmica, de densitats de població, de concentració industrial, d’inversions, i no d’una centralitat purament geogràfica, gairebé geomètrica, o d’una centralitat «psicològica», que és més relativa.

Aquest és un altre mèrit del llibre: posar a l’abast de tots els estudiosos, i també de tots els enamorats i dels preocupats per les coses de la terra, les dades i la visió global d’una

comarca allunyada de les seves preocupacions més freqüents. Cal repetir-ho, són unes terres de les quals han arribat a escriure alguns autors, que d’altra part les coneixen força bé, que la comarca de les Garrigues «ocupa una situació geogràfica marginal dins el territori català». I això només és cert si es té una determinada i concreta concepció del que és «el centre» i del que es vol denominar «la perifèria», o sigui les «àrees marginals». Aquesta concepció jerarquitzada i vertical s’origina, només, si únicament es mesura el territori amb criteris de renda i de percentatges de llocs de treball i d’inversions econòmiques i industrials, per exemple. Si aquest és el criteri emprat, és clar que sí que les Garrigues ho és, de marginal, dins el territori català, perquè és una comarca que ocupa un sector ben poc poblat on no arribà el procés industrialitzador. Són menys de 22.000 habitants (no s’arriba als 27 habitants per quilòmetre quadrat) que viuen a les Garrigues, la superfície de la qual és el 2,63 % de la superfície total de Catalunya. És una població que representa, només, el 0,37 % de la població de Catalunya i que viu amb un pressupost global comarcal que no arriba a 700 milions de pessetes anuals.

Doncs bé, la pregunta que hom es pot formular després de la lectura d’aquest llibre és la següent: és que hi ha terres que es puguin considerar marginals en un país tan petit com ho és Catalunya, on tots som veïns de tots i on cap terra no és allunyada de les altres i on tots els problemes són comuns i estan interrelacionats? Crec que aquesta pregunta se l’haurien de formular tots els habitants del país i caldria procurar formular-se-la de manera que la resposta fos plena de sentit d’activitat, ben positiva, resposta on