De tant en tant el tema de les comarques surt a la palestra pública. Ara de poc, Miquel Santaló, que sent totes les inquietuds dels moderns corrents geogràfics, en parlava al Centre de Lectura de Reus, convidat per aquell nucli d'escorcolladors del Camp que es diuen Vilaseca, Josep Iglésies, Santasusagna... Realment és un tema molt engrescador per raó de les moltes dificultats que presenta, Per remarcar-ho n'hi ha prou de dir que hi ha hagut tractadista que ha ressenyat una seixantena de comarques catalanes; en canvi algun altre n'ha destriades tan sols unes vint. Ben cert que aquesta gran divergència ve, en part, de què els maximistes compten sense fer distinció de comarques principals i comarques secundàries mentre que els minimistes tracten només de delimitar grans unitats.

Una revisió de les divisions fetes s'imposa. Però com plantejar-la. Sens dubte, de primer antuvi, caldria posar-nos d'acord respecte al concepte de comarca natural, i ja es comprèn que per a establir-ho cal sospesar bé els factors geològics, climàtics, històrics, geogràfics i econòmics que entrin en joc.

Perquè, precisament, haver tingut present en les reparticions comarcals la totalitat d'aquests aspectes ha estat, en bona part, el motiu de les divergències esmentades.

I en això, com en tantes altres coses, cal començar pel començament. I el començament, al nostre entendre, l'hem de cercar pacientment en l'estudi d'aquestes entitats naturals, concretes en llur centre, però difuses fins a la confusió en llur perifèria, preses una a una, per tal que el resultat de l'estudi de totes ens forneixi elements de síntesi per a establir la definició volguda. Aquesta, aleshores, ens podrà guiar en l'establiment de les actuals comarques catalanes.

La tasca que esbossem ja ha tingut principi, però en dues formes diverses: una que podríem anomenar comarcalista, perquè és realitzada per elements interessats de les mateixes contrades; l'altra, geogràfica, portada a cap pels qui emprenen l'estudi sense altra finalitat que els resultats que aquest doni.