Miquel Santaló, en Gonçal de Reparaz Ruiz i, ben destacat, per l’empenta, l’originalitat i la continuïtat de la seva tasca, en Pau Vila (vegeu, si us plau, el meu article, «El camí de Pau Vila cap a la Geografia», publicat a la Revista de Geografia de la Universitat de Barcelona, vol. XV, 1981). Uns anys després, diferents autors, d’origen ben divers, com en Pere Blasi, en Joan Carandell o en Josep Iglésies, se sentiran clarament implicats, d’una manera o altra, dins d’aquest corrent.

Hem d’esperar el quart i el cinquè decennis perquè es produeixi a Catalunya un nou fet que, respecte al problema que estem estudiant, considero molt important. Seguint dins de la forta influència del corrent francès suara esmentat, els treballs comarcals comencen a ésser efectuats per geògrafs universitaris procedents de la Facultat de Lletres. A partir d’aquests moments, fins avui dia, puc presentar-me com a testimoni d’aquest moviment i espero que els avantatges que puguin derivar d’haver estat element actiu en la tasca no siguin reduïts pel subjectivisme del diagnòstic, cosa que procurarem obviar. Jo sempre recordaré, com a punt de partença, l’interès que va començar a desvetllar en algun de nosaltres la presentació d’un treball comarcal, com a tesi doctoral, per en Salvador Llobet, l’any 1944, i tres anys després la seva publicació, sobre els temes de l’àrea del Montseny, per una banda, i d’Andorra, per una altra, que constituí una primera aportació decisiva per al coneixement geogràfic de la muntanya catalana.

Llavors s’inicià, des de la Universitat, una contribució a les anàlisis comarcals, amb la publicació d’uns pocs llibres i articles de Geografia regional, entre els quals es destaca l’obra sobre els Pirineus d’en Solé Sabarís, l’any 1951. Però el símptoma més significatiu fou la preparació d’algunes tesis doctorals, sobre unes poques comarques (l’Empordà, el Bages i la Garrotxa). Malauradament, per motius que no és ara el cas d’explicar, aquest corrent es reduí a uns casos molt concrets i no representa una tasca àmplia i contínua. Malgrat tot, si ho comparem amb els antecedents de quinze o vint anys abans, queda ben definit un tipus de geògraf universitari dedicat a estudis comarcals i s’havia creat un cert context de rigor i d’exigència al voltant d’aquests estudis. En Solé i Sabarís, amb il·lusió, habilitat i competència, aprofita aquest ambient i, a mitjan sisè decenni, començà la preparació i la publicació d’una Geografia de Catalunya, en tres volums (dos d’ells pròpiament comarcals), amb autors d’aquesta època i de la precedent.

Deu anys després, des de mitjan setè decenni, es produeix un nou canvi. A partir d’aquells moments, les anàlisis comarcals són efectuades a Catalunya preferentment per economistes, formats a la novella Facultat d’Econòmiques, creada uns anys abans. Ara aquests estudis prendran, d’acord també amb uns contextos i objectius ben propis d’aquella època, un marcat caràcter «economicista». El conjunt de problemes