Els resultats aconseguits, em sembla, són ben escaients. L’esforç que ha realitzat i realitza la Caixa de Catalunya amb la publicació d’aquestes obres comarcals crec que ha obtingut, sobretot en alguns casos, excel·lents resultats. Jo em sento ben satisfet de la contribució dels geògrafs i de les relacions enriquidores que han establert, a través d’aquestes anàlisis, amb els economistes. Crec que un dia valdrà la pena d’estudiar a fons les característiques de la col·lecció des d’un punt de vista teòric i metodològic i establir amb cura el seu significat i el seu valor dins dels corrents geogràfics i econòmics a Catalunya. No és però, em sembla, tasca d’aquest moment, encara. Jo sols voldria constatar uns fets que em pareixen ben objectius i que situaran el lector suficientment – almenys així ho espero – dins d’unes línies de recerca que potser no coneixia completament.

* * *

Ja és hora de parlar del llibre que teniu entre mans. Comencem pel mateix títol, L’economia del Solsonès. Aprofitament integrat dels recursos comarcals. No es tracta pas d’una comarca massa afavorida pels estudis geogràfics. Jo encara em recordo quan, formant part del consell de redacció de la Geografia de Catalunya que dirigí en Lluís Solé i Sabarís, ens trobarem davant certs casos difícils de resoldre, per manca d’estudis geogràfics. Un d’ells fou el Solsonès. Precisament jo coordinava el que en diguérem l’altiplà central, comprenent el Bages, el Solsonès i la Segarra. Trobarem un bon i decisiu ajut en l’historiador Manuel Riu, excel·lent coneixedor de la comarca i que realitzà una tasca que sabé adequar-se prou bé als objectius d’aquella obra.

Però, una anàlisi geogràfica i econòmica del Solsonès, feta d’una manera més completa i profunda, continuà faltant. Hem de tenir en compte també les modificacions sofertes en els dos últims decennis per aquestes terres i el repte indefugible de la incorporació econòmica a la Comunitat Europea. Cada dia aquesta obra, com succeeix per a altres comarques i sectors de Catalunya, es feia més urgent. Heus aquí que, respecte al Solsonès, ja la tenim. Com a català, i com a català precisament de la Catalunya central, me’n sento content. Com a geògraf també.

Jo suposo que aquell cert desconeixement del Solsonès, al qual m’acabo de referir, devia ésser degut, en bona part, al fet que altres comarques havien atret la preferència dels geògrafs. Observem que aquestes últimes eren unes comarques destacades, amb una marcada personalitat i amb un pes poblacional i econòmic considerables: per exemple, la Cerdanya i la comarca d’Olot, respecte a les faixes pirinenca i prepirinenca, o la Plana de Vic i el Bages, quant a la Catalunya interior. En canvi, el Solsonès pertany ja a aquest ampli quadrant nord-oest de Catalunya que, des de fa segles, presenta una escassa densitat de població i una certa atonia social i econòmica. Al mateix temps altres sectors de la franja costanera – especialment la ciutat de Barcelona, gairebé no cal dir-ho – atrauran amb força l’atenció dels estudiosos.

L’escassa vitalitat del Solsonès ens és evocada per en Manuel Riu en el treball que abans hem esmentat. Durant la segona meitat del segle XIX, la població solsonina havia respost a la revitalització econòmica de determinats sectors catalans i a les crisis pròpies amb una forta emigració: «Des del