també, en aquest sentit, la seva excel·lent tesi doctoral (La indústria en un medi descentralitzat. Història i perspectives de la industrialització del Pla de Lleida), presentada ara fa un any, dirigida pel professor Fabià Estapé, i del tribunal de la qual vaig tenir l’honor de formar part.

Per uns altres camins, n’Ignasi Aldomà s’interessa per problemes semblants, però amb una actitud un xic diferent, potser més vital i compromesa. Més arran de la terra, portava, quan arribà al Departament com a estudiant, una experiència i una preocupació profundes envers el camp. He pogut seguir bé la seva trajectòria, des d’aquests anys. Els professors universitaris tenim el privilegi de veure com les inquietuds i les esperances dels que foren estudiants – gairebé sempre insegures i poc delimitades – arriben a quallar, amb els anys, en obres ben fetes i en persones ben definides; algunes vegades, fins i tot, tenim el goig de pensar que hi hem tingut – o potser és, tan sols, una il·lusió? – una certa influència. Fa uns anys, n’Ignasi Aldomà estudià a l’Institut de Geografia (Universitat Paul Valéry) i a l’Institut Agronòmic Mediterrani de Montpeller. A la seva tesi, que fou presentada a l’esmentada Universitat, les preocupacions continuaven al voltant de les característiques i dels problemes socioeconòmics del món rural, en aquest cas referent al conjunt de Catalunya.

Un cas similar i diferent, al mateix temps, és el de n’Isabel Pujadas, que ha col·laborat, també, en la realització de l’estudi. Ha estat estudiant en el nostre Departament de Geografia, però s’inclina aviat cap a temes de Geografia humana i, més concretament, d’estudi de la població. Les seves tesis de llicenciatura i de doctorat, aquesta darrera sobre la relació entre els moviments

migratoris i les estructures demogràfiques a Catalunya, foren dirigides pel professor Tomàs Vidal. Avui dia n’Isabel Pujadas és, sens dubte, una de les geògrafes catalanes més bon coneixedores dels processos poblacionals i de llurs implicacions sobre el territori.

Tots tres, curiosament, procedeixen de contrades lleidatanes. I són gent arrelada, interessada per llurs terres. Això ens assegura, em sembla, profitoses anàlisis geogràfiques i econòmiques sobre sectors catalans que, en conjunt, no han estat pas gaire estudiats; alguns d’ells, fins i tot, pràcticament marginats. Si tenim en compte, a més, l’existència d’un grup de geògrafs ben preparat i dinàmic a l’Estudi General de Lleida, sembla que podem esperar decisives aportacions a les línies de recerca a què em refereixo aplicades a les terres lleidatanes. Ja en tenim diverses mostres en aquesta mateixa col·lecció de «Catalunya comarcal», en la qual tant n’Ignasi Aldomà com en Romà Pujadas ja havien col·laborat en dues obres, sobre el Segrià i la Segarra, respectivament.

Crec que són escaients, per acabar, uns mots de regraciament a la Caixa de Catalunya per haver projectat i mantingut, a un nivell ben notable, aquesta col·lecció d’estudis comarcals. Com a geògraf i com a català, ja ho he dit abans, els agraeixo aquesta meritòria tasca. Ara, a mes, els haig d’agrair que m’hagin donat l’oportunitat de dir unes paraules liminars en el present llibre. Tots hem d’esperar i desitjar que la col·lecció segueixi amb bon ritme endavant, de tal manera que, dins de pocs anys, puguem disposar d’una sèrie completa i actual d’estudis geogràfics i econòmics al voltant de les comarques catalanes. [J. Vilà-Valentí; Barcelona, maig del 1987]