Quan escric aquestes línies, els darrers dies d’abril i els primers de maig, paro esment que amb l’aparició de l’estudi del Solsonès, el volum dinovè de la col·lecció «Catalunya comarcal», aquesta sèrie de monografies comarcals que patrocina i edita la Caixa de Catalunya ha arribat ja al seu punt mig i bé podem assajar de fer-ne un balanç global. Si el lector m’ho permet, em plauria, abans de referir-me al llibre que té entre mans, dir uns mots al·lusius al conjunt de la col·lecció.

No cal dir que l’he seguida amb molt d’interès, tant des d’un punt de vista professional com ciutadà. A Catalunya, en efecte, no podem pas parlar de comarques i de comarcalisme sense sentir-nos-hi tots inclosos, d’una manera o altra. Per això us dic que també com a ciutadà, com a membre de la comunitat catalana, em sento – i, si no m’equivoco, ens hi sentim tots – clarament implicat en la qüestió i en el debat. Però, a mi, com a geògraf, em succeeix que les relacions amb aquest grup de problemes són més profundes i més diverses, al mateix temps que prenen un caràcter menys sentimental i entranyable, per a convertir-se en més tècniques i més acadèmiques. Vull referir-me, és clar, a aquest segon tipus d’implicació, un repte que tindrà unes respostes que en podríem dir – sempre que el mot no ens emmiralli i estarrufi massa – científiques.

A l’interès i valoració de les comarques – diguem-ne «comarcalisme» –, fet ben palès ja a final del segle passat en determinats ambients i nivells de la societat catalana, han respost els publicistes amb tres tipus de treballs. Aquesta línia de recerca i treball, que simplement apuntem en la present ocasió, té ja un centenar d’anys de durada.

En una primera etapa, des de final del segle passat, apareixen unes presentacions comarcals fetes, en un bon nombre d’ocasions, per bons coneixedors de la comarca, fruit d’una llarga convivència o de repetides estades, aquestes ultimes com a visitants o com a excursionistes. Sovint – precisament acabem d’escriure el mot –, estimulats per aquest ampli moviment d’afecte i d’interès per la terra i pels seus homes que en diem excursionisme. Els autors no són pas especialistes, almenys en aquelles disciplines lligades directament a l’anàlisi d’un sector comarcal en la diversitat i en el conjunt dels seus aspectes. A voltes tenien una informació o una inclinació cap a una determinada faceta, com pot ésser, posem per cas, la geològica – com a ciència natural – o la històrica – com a ciència social.

Moltes altres vegades són simplement afeccionats a aquests estudis, amb presentacions i resultats que, malgrat el predomini de la descripció i àdhuc del pintoresquisme, poden sovint arribar a ésser ben suggerents i correctes. A aquesta etapa correspon clarament, com ja hem assenyalat altres vegades, la Geografia de Catalunya que dirigí en Francesc Carreras Candi.

Cap a final del segon decenni del nostre segle i començament del tercer, comença a predominar un corrent especialitzat en els nostres treballs comarcals. Es tractarà de presentar uns estudis ordenats i sistematitzats, d’acord amb un mètode que és clarament geogràfic. Els geògrafs presos com a model són els francesos. S’hi adscriuen palesament els que en aquells moments van definint-se a Catalunya com a geògrafs: el malaguanyat Joan Palau Vera, en

* Efectuat amb la col·laboració d’Agustí A. Andrés i Teixidó, Jaume Font i Garolera, Ramon Planes i Albets i Isabel Pujadas i Rúbies.