feia poc, amb una organització dels propietaris, la qual, a la curta o a la llarga, hauria de formar-se inexcusablement. El missatge final era en to lacònic: "Només cal desitjar que aquest diàleg sigui breu; si s’allarga massa pot ésser que abans d’acabar ja no quedin ni pagesos ni agricultura. Això seria una tràgica demostració de com uns fets socials poden ésser causa de la total desaparició d’un espai agrari que necessità mil·lennis per a organitzar-se".

En altres indrets, l’encarregada d’anorrear l’espai agrari fou la urbanització. Entenem-nos, el triomf del valor de canvi del territori sobre el del seu ús. L’aportació de Carles Carreras evocava El Sants rural [33-38], el d’abans de la industrialització i de la seva completa edificació, i fa els honors al Llobet recuperador i recopilador d’una bona colla de papers crucials per a la geografia històrica del Principat, en especial els de Francisco de Zamora. Aquest també surt, és clar, a la descripció sobre el Sants preindustrial. Però Carreras en treu més i aconsegueix un quadre prou convincent allargassat des del set-cents fins a mitjans del vuit-cents.

He reservat l’aportació de l’enyorada professora Roser Majoral per a la cloenda de l’apartat factici de geografia rural. A L'extensió actual de la vinya i l'olivera a Catalunya [127-142], Majoral revisava positivament les contribucions antecedents efectuades pel mestre granollerí. Certament, les d’aquest foren en relació amb els límits altitudinals més que no pas amb l’extensió

d’aquells conreus. Tanmateix, Majoral l’aprofitava en sengles mapes d’intensitat de conreu, situats a les planes 136 i 137, resolts mitjançant interpolació d’isohipses en base al percentatge de conreu a cada municipi, com a referència visual de comparació irrenunciable. Tot i el recul de l’extensió de la vinya i de l’olivera a les darreres dècades, la comparació va permetre copsar que la minva de les superfícies totals no es reflectia en un encongiment significatiu de l’àmbit de conreu de la qual cosa Majoral constatava que el retrocés "no és donat solament per la cerca dels òptims ecològics en dos conreus tan sensibles a les variacions climàtiques".

Calia disposar les aportacions de "pensament geogràfic" en el darrer apartat factici. A dreta llei, però, l’article del professor Joan Vilà-Valentí, Un decenni de geografia a Catalunya (1945-1954) [203-211], és d’història del pensament geogràfic, per a documentar i, més que res, contextualitzar la trajectòria de Llobet en aquell primer període universitari en el marc d’una Barcelona envilida i exànime en tot allò tocant a cultura. Molt ben estructurada, amb una recopilació bibliogràfica apreciable, l’aportació destaca la relació de Llobet amb l’Institut Elcano de la mà de Lluís Solé, amb la Societat Catalana de Geografia de bracet amb Josep Iglésies, i amb el Cercle de Geògrafs de l’Institut Francès sota el mestratge de Pierre Deffontaines, llocs i ambients els quals Vilà va conèixer a fons. És el testimoni evident d’una època en la qual la Universitat comptava ben poc en el caliu cultural del país.