posava a lloc el paper de les condicions naturals en el desenvolupament del tèxtil català com a resposta a les tesis deterministes de Lucas Beltran Flórez a La industria algodonera española (Barcelona, 1943) en un to combatiu i exigent. "Efectivament, —afegeix Grau— l’article esmentat, a part de marcar un tombant de la reflexió geogràfica sobre el fet industrial català, ens fa veure també l’allunyament deliberat de Llobet respecte de la ciència oficial espanyola dels anys quaranta i la reafirmació —aleshores ben perillosa— d’una de les tesis clau de la ideologia nacional catalana," això és, la primacia del factor humà com a causa de la industrialització de Catalunya.

L’aportació de Ramon Grau, però, no s’aturava pas aquí. Remenava l’olla de la geografia catalana a fons, amb una maneres exquisides, val a dir: "Remarcar la importància de l’explicació humana, és a dir històrica o sociològica, i la irrellevància del nexe ambientalista, com feia Llobet amb tota

claredat, implicava posar en relleu un problema latent en tota la producció catalana sobre el tema del creixement econòmic modern: la inadequació de les estructures de la disciplina en el si de la cultura nacional". La geografia, com a disciplina autònoma i institucionalitzada –la referència als treballs coetanis d’ Horacio Capel sobre aquest tema són prou oportuns–, no només havia arribat massa tard per a poder contribuir a la construcció de la ideologia nacional, sinó que, per comble, no se’n sortia a l’hora d’aplicar la metodologia "possibilista" apresa dels deixebles de Vidal de la Blache. Malgrat el repte teòric que tot això plantejava, Grau assenyalava el poc interès que havia suscitat en el debat sobre les possibilitats d’encarrilar un discurs específicament geogràfic sobre el tema de la industrialització i les seves arrels rural en sintonia amb la profunda reflexió menada pels historiadors. Un repte, afegim, que segueix obert trenta anys després.

[Pau Alegre, setembre de 2007]