censada l’any 1877 i el 1970 li facilitaren la mesura i la caracterització d’aquell fenomen secular així com posar-lo en relació amb els canvis socioeconòmics soferts per la comarca i comparar-lo amb el conjunt de Catalunya. En aquest darrer caient, Roquer destacava el paral·lelisme entre el procés d’envelliment sofert per la població osonenca i la catalana en el seu conjunt.

L’influx del professor Vilà-Valentí, president per molt temps de la comissió d’ensenyament de la geografia de la Unió Geogràfica Internacional durant els anys setanta i vuitanta, va motivar la realització de diversos estudis sobre didàctica de la disciplina al Departament de Geografia de la UB. Dues aportacions d’aquest recull en són exponent molt clar i una tercera pot passar perfectament pel mateix sedàs. El text de Josep Ma. Rabella titulat Cap a una alternativa radical en l'ensenyament de la geografia [171-176] és una proclama, molt combativa, per al capgirament de la funció educativa de la geografia a l’escola. El fragment final de conclusions ho expressa prou bé: "en resum, no sembla gaire versemblant el paper quasi carismàtic que s’ha atribuït tant de temps a la geografia, sobretot a la que fins ara s’ha anat ensenyant en els programes escolars. Però, ¿no són potser les matèries, que s’ha de replantejar en funció de l’educació i no al revés?. Si fos així, s’imposa una alternativa radical en l’estudi de les ciències socials. Un

estudi crític enfocat al servei de l’home i de la seva educació. En aquesta línia, la geografia reserva alguns aspectes especialment idonis, que hem d’intentat esbossar abans i que, sembla, encara cal desplegar i explotar." Per altre cantó, en el text titulat El trabajo de campo en la enseñanza de la geografía [113-118], Agustín Hernando reincidia en les lamentacions. Ara tocava el torn de blasmar l’escassa atenció que aquest vessant de l’activitat geogràfica — la famosa enquête sur le terrain dels geògrafs francesos—rebia dels programadors dels ensenyaments primari i secundari a Espanya, actitud que en l’exposició de motius del plany era contraposada amb l’interès dels geògrafs i pedagogs britànics i, malgrat un cert decaïment en la seva tradició, dels francesos.

Tot i tenir un títol tan eminent com Metodologia per a un estudi global del paisatge, reblat amb una entrada que, a fe de Déu, s’enfila a nivells científics estratosfèrics: "Una de les qüestions metodològiques quasi permanents en geografia és la que es planteja si un estudi geogràfic d’una realitat o d’un fenomen, espacial o temporal, s’ha de començar per una análisi o una síntesi"[149-160], l’aportació de Josep Ma. Panareda aterrava immediatament en terreny sòlid i segur: "No és objectiu de la nostra aportació donar una resposta a aquesta qüestió [llàstima, doncs ja em veia tocant el cel]. En el present escrit presentem un resum del mètode