Tot i ser, aquest sí, el tema predilecte de Llobet en els seus darrers anys a la Universitat, la geomorfologia només va aparèixer expressament en dues aportacions. Eren signades pels seus col·laboradors més propers: Antonio Gómez Ortiz i Maria Sala i Sanjaume. En la primera, Acerca de la acción geomorfológica de los hielos cuaternarios en el complejo glaciar de Malniu-Guils (Cerdanya) [93-102], l’autor feia observar l’acord de la disposició de les conques glacials amb el relleu preglacial. Així mateix, Gómez Ortiz discutia amb meticulositat la possibilitat que aquest complex glacial del Campcardós fos atacat pel glacialisme anterior al Würm, malgrat que no en pogués aportar proves definitives per mitjà de l’anàlisi dels sediments morrenics subsistents. En l’aportació de Sala, La conca de la riera de Breda. Estudi geomorfològic [189-196], s’abordava una altra temàtica del modelat quaternari molt apreciat per Llobet: la interpretació de la dinàmica fluvial i l’establiment d’una cronologia de les etapes de sedimentació. Mitjançant l’anàlisi dels al·luvions, l’autora corroborava la dinàmica torrencial de la riera amb una producció elevada de material grosser i presentava detalladament la cronologia promesa.

Les aportacions relacionades amb la geografia agrària, un dels temes preferits per Llobet en la seva primera etapa universitària, foren quatre. El contingut i abast temàtic de la signada per Eugenio Cobertera és prou

evident en el títol que l’encapçala: El contenido en materia orgánica de los suelos cultivados como índice a tener en cuenta en geografía agraria [87-92]. Considerava aquest índex com un indicador vàlid per a quantificar la intensitat de l’actuació del pagès en les seves terres així com per a identificar els antecedents històrics de l’ocupació amb una possible projecció de la tendència futura a l’esgotament. El tractament és essencialment de tècnica edafològica i les referències al factor humà són de caire productivista de l’abonament del sòl. L’aportació de Tomàs Vidal, La parceria a Menorca: un problema de geografia social [197-202], se situava en el pol doctrinal oposat. El diagnòstic era prou clar. A finals dels anys setanta, "l’agricultura menorquina està esgotant el model d’explotació basat en el ‘monocultiu’ formatger cada cop menys rendible; i, si Espanya entra en la CEE, la crisi del model serà brutal. A mesura que la situació es deteriora les explotacions més dolentes van plegant i els seus conreadors canvien d’ofici." Amb aquesta perspectiva, Vidal considerava la viabilitat de la parceria, la modalitat de tinença de la terra gairebé exclusiva a l’illa, com a molt fosca. Tampoc ho eren ni l’accés a la propietat de la terra pels pagesos, ni la transformació de la parceria en arrendament. Davant d’aquest panorama no gens engrescador, l’autor concedia una escletxa a l’esperança a la negociació col·lectiva que sobre el tema podrien endegar la Unió de Pagesos de Menorca, establerta de