de precipitación en Barcelona [143-148] es limitava a tibar un fil solt de la seva tesina (1978): l’estudi de la possible relació entre la intensitat o quantitat de la precipitació en un dia determinat i la seva persistència durant el dia següent. El desenvolupament de l’article, de redacció clara i entenedora sense pèrdua de rigor estadístic, s’emmarca en el domini de la climatologia matemàtica local amb algunes derivacions vers la climatologia sinòptica, àmbit científic en el qual Martín-Vide ha perseverat i reeixit a bastament. A una altra escala, sobre un àmbit de cobertura més ampli, el treball de Pedro Clavero i Josep Miquel Raso podria posar-se en sintonia amb l’antecedent. En el Catálogo de tipos sinópticos para un estudio climático del este de la Península Ibérica y Baleares [63-86], basat en el mètode de Schüepp (1957-1968) d’anàlisi sistemàtica de les dades de circulació atmosfèrica regional dels mapes de 500 i 1000 mil·libars, van arribar a integrar i individualitzar divuit models de situacions reals, l’objectiu de la climatologia sinòptica. Cadascun d’aquests models eren caracteritzats prolixament amb els mapes que fan al cas. Una presentació d’utilitat per a definir millor l’estat del temps quotidià a l’àmbit de referència. Val a dir que, amb antelació, les dades dels dos observatoris de base, València i Ciutat de Mallorca, havien estat estudiats a bastament en les tesis doctorals de Clavero i Raso, esmerçades a caracteritzar el clima del País Valencià i de les Illes Balears, respectivament.

L’aportació de Conxita Paradeda, Estudio de las temperaturas y heladas en Gerona [161-170], també resultava de la seva tesina (1973), esmerçada en la caracterització del clima gironí. En aquesta derivació singular, analitzava la variació tèrmica estacional per arribar a indexar el grau de continentalitat de la ciutat de Girona, factor explicatiu i decisiu de les gelades que s’hi esdevenen. En efecte, l’autora observava a les conclusions que l’índex o mesura de continentalitat, el qual ara no cal detallar, resulta ser relativament alt per a una localitat que només dista 28 km del mar en via recta. Fent parella amb aquesta aportació, l’apartat factici d’aportacions de climatologia cal tancar-lo amb el treball de Maria de Bolòs en el qual comparava L'aridesa en les estacions de Puigcerdà i Olot [25-32]. La proposta de l’article era la següent: "A primer cop d’ull semblaria que l’aridesa hauria d’ésser més acusada a Olot que no pas a Puigcerdà", atesa la situació més pirinenca de la segona localitat. Però, "no és així. Ara bé, tampoc no és cert que la Cerdanya sigui més àrida que Olot". Mitjançant l’anàlisi de la pluviositat, del règim de precipitacions i de les temperatures, amb dades de primera mà, arribava a dibuixar les corbes ombrotèrmiques de les dues localitats com a exponent del grau d’aridesa de cadascuna. A contracorrent de les opinions més generalitzades, podia concloure que "en comparació amb Olot, es pot dir que, si bé els totals de precipitació són inferiors els de Puigcerdà, les temperatures més baixes d’aquesta estació fan que les corbes ombrotèrmiques no en difereixin gaire."