22. Volem tornar a insistir en els arguments. L'ordenament de l'espai no és sols un problema tècnic, ni un mer exercici de pràctica literària, ni una acadèmica investigació geogràfica, sinó que comporta conseqüències polítiques importants: per tant, determinar la grandària, els límits i el contingut dels ens territorials és una decisió que no es pot deixar a pràctiques voluntaristes ni a improvisacions d'afeccionats. Les seves conseqüències polítiques són grans, ja que en crear organismes menors es limitaria estretament el poder exercit pels òrgans centrals de l'administració i, al mateix temps, es retornaria a l'individu la part de lliberat real que, fent-ho d'altra manera, quedaria submergida en entitats més grans, que és el resultat on ha dut l'organització social moderna. Per tant, els agrupaments municipals que s'estan defensant, no tindrien res a veure amb agrupacions tecnocràtiques, i respondrien a unes necessitats vives. Això evitaria l'aparició de tendències centrífugues, que moltes vegades, fan estèrils i inoperants els arguments administratius i humans. Malgrat tot, 'hom és conscient que aquesta solució no pot ésser aplicada cegament i indiscriminadament arreu de Catalunya, ja que aquest és un país de relleu complicat, amb existència d'un mosaic de petites unitats, que hom anomena comarques, molt sovint d'accessibilitat difícil i complicada.

23. Hi ha un fet al qual hom no ha prestat l'atenció suficient i és que la pràctica constant, al llarg de la història, a Catalunya, on, segons Pau Vila "el sentit terral era més fort i el poble començà a actuar més aviat en la política", no ha portat mai, d'una manera espontània, a actuacions comarcals i a la creació d'organismes destinats a la seva realització.

El concepte de comarca, com a base territorial de govern, és un concepte nou. Si bé, des dels primers temps de la constitució de la nacionalitat catalana, fou ben clara, entre els pobladors de Catalunya, la pertinença a una unitat natural comuna, fou també patent la vaguetat dels límits comarcals, enfront dels "nuclis característics" de què parlava Pau Vila. Aquest, ja havia assenyalat, en el seu treball de 1930 a la Casa del Vallès, que "no hi ha hagut cap comarca immutable; precisament llur mobilitat és el que ha creat totes les confusions del comarcalisme històric; guardem-nos de seguir en la recerca d'un continent determinat, quan està vist que aquest ha variat de forma a través dels segles". "Cap divisió que es faci serà immutable". I poc després, la Ponència,

comentant els resultats de l'enquesta, va escriure, amb uns mots que actualment encara estan en plena vigència: "... encara que dolgui de dir-ho, tractant-se d'una qüestió arrelada tradicionalment en l'esperit de la nostra gent arreu de Catalunya, el que es dedueix del resultat de l'enquesta és el concepte d'absoluta vaguetat que domina respecte al nom comarcal i respecte al concepte de comarca a la major part de les terres catalanes". I aquesta afirmació adquireix un rellevament més gran quan es considera el concepte de la comarca com a base territorial de govern.

24. D'altres, darrerament, han defensat l'existència de la comarca amb l'argument de la "comarcalització cultural", expressió d'un mode de vida general i manifestació d'una manera comuna d'organitzar la societat. Aquest argument ha estat àmpliament esgrimit per diversos autors, malgrat que, finalment, alguns han hagut d'acabar admetent, enfront d'un criteri d'homogeneïtat cultural comarcal, que "no es pot oblidar que en la base de les diferenciacions intercomarcals hi ha unes clares diferències intracomarcals, fruit de la divisió del treball i de les relacions econòmiques de producció". Saber les repercussions territorials de les dites "diferències intracomarcals", identificar les unitats territorials que en resulten, determinar el seu àmbit o extensió i escatir si són entitats significatives per a l'administració local, ha estat, potser, una part important d'aquest treball, ja que en donar resposta a aquestes qüestions es justifica l'afirmació de l'existència d'unitats vives formades per agrupacions naturals de municipis.

25. Entenem, doncs, per totes les raons que s'han esmentat, que la proposta que presentem soluciona més problemes polítics i de gestió i s'adapta millor al territori, que la proposta de reinstaurar la Divisió Territorial de 1932/36, tant per a l'administració local com per a l'administració perifèrica. I entenem, també, que és millor que les propostes d'institucionalitzar tres esglaons d'administració local, que s'ajusten molt menys a la realitat territorial i als requeriments de les competències públiques. Dit en altres paraules, entenem que la nostra proposta ofereix una resposta completa al que avui es coneix com la discussió de la Divisió Territorial de Catalunya. En qualsevol cas, la nostra és una proposta que presentem, tal com hem dit al principi, amb la intenció d'ajudar a millorar l'administració de la comunitat, i que sotmetem, des d'ara, a la confrontació amb d'altres propostes que es presentin més ben fonamentades.