B. No es poden agrupar municipis apartats des de fa temps per fortes rivalitats. Sembla que al final del paràgraf anterior es respon a bona part d'aquesta objecció. Ara bé, l'única manera d'evitar totalment que municipis rivals es vegin inclosos en unitats superiors és mantenir l'atomització municipal actual, que és generadora de problemes de gestió que, moltes vegades, porten a l'atonia de la vida municipal.
  C. La proposta oblida les Diputacions, i no és clar si la seva supressió és totalment constitucional. Les Diputacions Provincials, és cert, existeixen, els traspassos de les seves competències a la Generalitat encara es troben en curs, i llur desaparició no sembla immediata. Per tant, és vàlida l'objecció formulada. Cal recordar, emperò, que els recursos privatius de les Diputacions no representen més del 5 per cent dels recursos públics. En conseqüència, si no desapareixen les Diputacions, el trasbals ocasionat a la proposta no seria gaire considerable.
  D. La constitució preveu l'existència dels municipis, de les comarques i de les agrupacions de comarques. Qualsevol altra entitat territorial d'administració local que es proposi és anticonstitucional. Hom pot respondre a aquesta objecció dient, primer, que si bé la Constitució preveu l'existència de les dites unitats territorials no obliga a crear-les, ni determina que la seva existència sigui obligatòria. Segonament, la Constitució no impedeix la creació voluntària d'agrupaments municipals que, d'altra part, són previstos i autoritzats per la Llei de Règim Local vigent.
  E. Com que l'agrupació voluntària de municipis pot ésser llarga, tot i acceptar que sigui desitjable potser convindria implantar provisionalment una organització comarcal com a segon esglaó d'administració local a fi d'evitar els problemes de l'atomització municipal. En un context en què les provisionalitats acostumen a assolir durades més que extraordinàries, sembla que no és recomanable la implantació provisional d'organitzacions territorials sense tradició de govern. Si, realment, fos necessari crear uns segons esglaons d'administració local, creiem que el més acceptable seria promoure els agrupaments previstos en la nostra proposta, fet que, a més, facilitaria la ulterior agrupació dels municipis, que són avui, les unitats territorials de vida col·lectiva.

  F. Les unitats municipals resultants són divergents en grandària i població, com les actuals i, per tant, no poden tenir totes les mateixes competències ni assolir funcions descentralitzades de la Generalitat. Això, és cert, pot passar en casos com a les municipalies de la vall de Camprodon (4 300 h.), Alta Ribagorça (4 000 h.), Vall d'Aran (5 400 h.), Cadaqués (2 200 h.), l'àrea de Llançà (5 900 h.), Vandellòs (4 000), Perelló (7 200), etc. Des del punt de vista d'algunes funcions (ensenyament, per exemple), l'objecció és certa, però per a resoldre aquests casos, representants d'aquestes municipalies poden estar en els consells rectors de centres que, per llindar, no arriben a tenir en la pròpia municipalia, sense que per a resoldre aquests casos s'hagi de crear, necessàriament, un segon esglaó generalitzat d'administració local. A més, l'organització de l'administració local catalana pot tenir una distribució flexible de competències, com han posat de relleu alguns autors, sempre que puguin disposar d'un aparell tècnico-administratiu mínim amb professionalització completa per als serveis públics bàsics. Finalment, s'ha de considerar el fet geogràfic, és a dir, el fet humà, que imposa unes unitats petites de vida col·lectiva que són les que, precisament, havien constituït els "contenciosos comarcals": Camprodon, Ribes, Calaf, Sta. Coloma, Ribagorça, Banyoles, etc. Potser en uns pocs casos de la proposta s'ha forçat la realitat territorial (Piera, St. Martí Sarroca, La Granadella, Manlleu, Roda de Ter, Rubí- St. Cugat- Montcada, etc.); però, és que també, en certs casos, les unitats locals resultants han de fer de contrapès polític al possible centralisme de les capitals de major grandària. En la proposta de cinc unitats per l'administració perifèrica, només es força l'assignació d'Osona a Manresa. I en el cas de Tortosa, que constitueix el centre d'una àrea de potencial vocació diferenciadora, l'existència d'aquesta sembla que només es justificaria -i els resultats de l'anàlisi territorial i funcional ho confirmen- segons quina fos la grandària de la regió metropolitana Tarragona-Reus, de la qual, de fet, és un sector exterior, i en el cas de voler-li establir un contrapès polític.