Per a contextualitzar la picabaralla generada entorn de la instal·lació del camp de golf de Torrebonica [140-161], Abel Albet i Helena Cruz presenten el golf com un esport elitista i minoritari en ràpida expansió. El rerefons d'aquest creixement, segons autor i autora, cal cercar-lo en la relació entre camps de golf i la promoció immobiliària, ingredients que permeten analitzar dreturerament el cas del conflicte de Torrebonica en el marc de la polèmica dels espais oberts vallesans: de reserva per al creixement a patrimoni a preservar. L'àmbit de Torrebonica, segons el punt de vista dels inversors és excel·lent per la seva gran accessibilitat sense aspectes ambientals notables per a preservar.

El veritable problema del golf de Torrebonica rau en l'ànim de l'autoria: què cal fer amb l'entesa assolida entre l'Ajuntament de Terrassa i la Generalitat (l'Administració) arran del trasllat de les instal·lacions del golf del Prat (accepten la tercera pista de l'Aeroport sense objeccions de cap mena?). En fan relació amb un bon ball de xifres en una "operació salvament", en aquest cas de l'actuació de l'Ajuntament de Terrassa. La descripció del procés, a mitges dites, trasllada les raons darreres del conflicte, gairebé en un altre sentit escatològic, sense res a veure amb els purins, en la manca de planejament sectorial i metropolità: "La inexistència d'un pla d'espais lliures metropolitans i la no-aprovació d'un pla territorial metropolità que aportés aquesta necessària mirada completiva provoca que els ajuntaments es vegin obligats a adoptar decisions sobre aspectes que contenen funcions que transcendeixen el propi àmbit local i sobre les quals és difícil tenir una visió de conjunt, independentment del fet que el resultat final sigui positiu". [157] I encara hi tornen en les "reflexions finals" en afirmar que l'Ajuntament de Terrassa

ha assegurat determinats usos públics i ha obtingut cessions importants de sòl: "... no es podrà dir, de cap manera, que aquesta "guerra del golf" hagi estat debades" [161].

L'ampliació de l'estació d'esquí de Vaqueira [227-251] podria ser un tema ben avingut amb el lema del llibre. Tanmateix, en el marc del tractament conceptual que li dóna Mercè Gili, la relació entre la protecció de l'espai i el model de desenvolupament a l'Alt Pirineu i Aran, la controvèrsia sobre l'engrandiment de l'àmbit esquiable per la vessant pallaresa del port de la Bonaigua queda molt desinflada, esvaïda, devastada. A més a més, la presa del pols de l'opinió local és referida, sobretot, al batec de la vall d'Àneu. El batec aranès, en canvi, és presenta molt disminuït. N'hi ha? Cal remarcar que en tot l'article no hi hagi cap referència sobre l'àrea d'atracció dels usuaris de l'estació, cada volta menys "catalana", sense la qual dada m'afiguro molt difícil de prendre la mida de la represa induïda pel sector turístic a l'Alt Pirineu i Aran. En el decurs de la narració de Gili, molt ben ordenada, un hom es veu temptat en pensar que el conflicte de l'ampliació rau en una batussa de campanar entre pallaresos i aranesos, els uns donant la cara i els altres amb la creu. És una impressió.

Possiblement, l'autora vagi en la direcció de la crítica del malbaratament dels recursos que ofereix el territori. Així, l'exposició del que anomena "les debilitats del model" és ben caricaturitzada: quantes cases calen per fixar un habitant? Quin futur per a l'esquí, quin model per al Pirineu? "Finalment, l'actuació de l'Administració de la Generalitat ha estat poc coherent i dubitativa al llarg del procés". Mancava el pla director de tot plegat, "...la seva actuació ha estat prou erràtica" i no ha resolt res.