Però hi ha raons estructurals de la catàstrofe: "l'Administració que va redactar el decret que obliga a la creació de franges de seguretat a les urbanitzacions ha trigat set anys a obrir una línia de subvencions per facilitar la tasca als ajuntaments". [287] L'Administració, quinze anys després de la Llei forestal catalana de 1988 "no ha desenvolupat els plans definits per la Llei ni ha portat a terme les inversions proposades (més de 70.000 milions de pessetes) en el Pla general de política forestal aprovat el 1994". [293] En canvi, "la Diputació de Barcelona, des de la seva oficina tècnica de prevenció municipal d'incendis forestals, realitza aquests dos tipus de plans municipals i finança bona part de les actuacions que s'hi preveuen". [291] En resum tot s'agreuja "pel desgovern que reflecteix la política aplicada en la lluita contra el foc forestal" [294] J'accuse!

El treball de Lluc Pelàez i Ricard Gomà sobre la problemàtica de l'habitatge i la immigració al barri de l'Erm a Manlleu [379-400] resulta decebedor. La resposta social i administrativa a l'allau immigratòria estrangera a Manlleu i Osona s'analitza, al capdavall, sota l'òptica de la confrontació política municipal. Així, es malmet el tema. La descripció d'iniciatives tan importants i significatives com el programa Icària, així com d'altres programes integradors d'entre els desplegats a Osona i altres bandes de Catalunya a la dècada dels noranta, no es concreta de forma convincent. Ni el col·lectiu Jamaiat Essalam, pel qual els autors delaten certa simpatia, pel que suposa de "procés de contacte amb la població immigrada amb la voluntat de treballar amb les persones immigrades, en comptes de treballar per a les

persones immigrades" [393] no resta prou explicat. Aleshores, perquè es va escollir el cas de Manlleu, i no pas ca n'Anglada o Premià? O, com es desprèn de la bibliografia que se cita en l'article, d'altres llocs estudiats pregonament pels autors? Per a daurar la píndola de la derrota del PSC-PSOE en les darreres eleccions municipals de Manlleu després de la seva victòria inesperada quatre anys abans?

La narració incolora, inodora i insípida sobre les actituds desenvolupades en relació amb l'eix viari de Bracons [114-139] signada per Mita Castañer, Josep Ma Mallarach i Josep Vila culmina en una declaració d'art i part en el conflicte sense cap mena de manies: Vic cap a Barcelona, Olot cap a Girona. Això no treu, ho declaren expressament, que l'empresariat olotí i altres conciutadans dels autors vegin amb bons ulls el projecte d'enllaç amb Vic per Bracons. Deu ser per això que tira endavant el projecte, perquè "la impressió dels autors d'aquest treball és que a inicis del segle XXI, l'eix Vic-Olot és una obra anacrònica i no respon a cap visió de connectivitat sostenible. Potser hauria tingut sentit trenta anys enrere, abans de la construcció de l'Eix Transversal, abans del cinquè Pla d'acció de la Unió Europea, abans de la Cimera de Rio [embolica que fa fort!], però ara ja no en té. La millora de la xarxa actual, per una banda, fins a l'eix mediterrani, i, per l'altra, fins a la vall del Ter, així com la recuperació de l'enllaç del ferrocarril entre Girona i Olot serien alternatives amb uns beneficis socials segurament superiors" [138]. Aquí, no!, què caram! [pau alegre, 11 de setembre de 2005]