La problemàtica de la contaminació d'origen és el punt crucial analitzat per Garcia ja que la possibilitat de fer circular els fems des de les zones excedentàries cap a les subproductores és poc viable. A més, en un context de ramaderia industrialitzada i desterritorialitzada "cada cop són més els agricultors que deixen d'utilitzar el fem i els purins com a adob natural i els substitueixen per adobs i fertilitzants químics..." [319] Per tant, cal donar respostes polítiques al problema de la contaminació d'origen ramader i des de totes les administracions (Europa, Espanya, Catalunya) a fi i efecte d'aconseguir el finançament adequat. En conclusió: "una política que vulgui ser efectiva haurà d'afrontar necessàriament l'origen del problema: el model ramader i de desenvolupament agrari en general, i no limitar-se a tractar de resoldre (amb recursos escassos) una part de les conseqüències ambientals del model pecuari". [327]

No cal recordar que El transvassament de l'Ebre és un conflicte estel·lar, des de fa molts anys, com a base i coronament del munt d'adversitats desfermades sobre les Terres de l'Ebre. També en parlen Edmon Castell i Oriol Nel·lo en un altre article del recull. Ara, David Saurí [252-273] profunditza en el coneixement de la seva gestació i desenvolupament històric fins a l'intent d'aplicació del Plan Hidrológico Nacional (PHN) i s'aplica en relacionar els recursos hídrics amb la identitat i l'equilibri territorial. Saurí és equànime pel que fa a la distribució de responsabilitats en tota l'escala jeràrquica de les administracions, des de la de l'Estat fins a la del darrer ajuntament. Tanmateix, a una altra escala, no desaprofita l'avinentesa per recordar que "el conflicte de l'Ebre ha posat en evidència la precarietat de la coalició governant a Catalunya, fins a l'extrem de provocar una de les crisis polítiques més greus dels darrers anys." [262]

Les conclusions i les perspectives de futur plantejades per Saurí són de les més aprofitables del llibre. Després d'haver constatat que "bona part del debat sobre el PHN i el transvasament de l'Ebre ha girat entorn del concepte de desequilibri territorial" [262], "l'experiència històrica indica més aviat que la cessió de recursos (aigua i energia, sobretot) no s'ha traduït generalment en un augment significatiu de la riquesa" [269] i així, "en conjunt, plantejar propostes com el transvasament de l'Ebre en termes de solidaritat i compensacions sembla molt problemàtic" [270]. En resum, Saurí conclou, ara sí, "...convindria recuperar la tradició de diversificació i minimització del risc característica de les societats mediterrànies amb relació a un recurs sempre incert". [271] Són, per tant, el replantejament crític de la dialèctica entre desequilibris hídrics i desequilibris territorials promesos a la introducció de l'article. Serà convenient retenir-lo per a centrar i reconduir les discussions sobre el tema. N'hi ha per anys!

Josep Gordi narra els orígens i desenvolupament del conflicte motivat per La urbanització de Gallecs [185-206]. El negoci ve de lluny. Recordo que durant el curs 1971-72 ens en parlava el professor Horacio Capel a l'assignatura de Geografia Urbana: "El conflicto de Riera de Caldas". En fi, d'aleshores ençà s'ha acumulat un bon gruix de projectes i actuacions urbanístiques en la disputa d'aquest espai convertit en plenament intersticial dintre del mar de ciment vallesà.

Potser per disposar d'informació prou detallada i contrastada de l'evolució d'un àmbit molt lligat a la trajectòria vital de l'autor, Gordi aconsegueix, amb Joan Roca, una de les millors caracteritzacions dels agents locals involucrats, propietaris, ajuntaments i conservacionistes, de tot el volum. Al capdavall, hi posa cullerada bo i afegint la