l'Administració catalana. Fins i tot esmenta el bon paper que va fer a Lleida per aconseguir una solució pactada entre Ajuntament i Ministeri de Foment pel pas del tren.

Posats a classificar, com a mètode per afegir informació a la documentació que es presenta barrejada, obrirem un altre calaix per als que van per lliure. La seva relació amb l'Aquí, no! és llunyana, molt llunyana.

El malbaratament del paisatge de la costa podria posar en perill el creixement de les rendes turístiques. És per això que Joan Vicente, i molts altres estudiosos del tema, remarca la dèria de les administracions amb responsabilitats al litoral català per amplificar un "discurs del turisme de qualitat", un tret fonamental del qual haurien de ser els ports esportius : "l'aposta per la qualitat passava, o es concretava, de manera gairebé caricaturesca, en la proliferació d'una nova oferta capaç d'atraure consumidors amb més capacitat de despesa que arribarien en iots, saltarien a terra per anar a jugar a golf i dinarien en restaurants de luxe. Aquesta va ser una obsessió oficial de l'Administració, que va esmerçar les seves competències a fomentar aquest tipus d'infraestructures". [207] Gairebé no caldria dir que, en general, s'està referint a la Costa Brava, demarcació de Girona, i, en concret, a la façana marítima de Sant Feliu de Guíxols, localitat que tan bé coneix com a administrador i administrat.

L'Administració, l'altra administració, és clar, torna a sortir malparada per no haver tirat endavant un Pla Especial de Reforma de l'àmbit portuari promès en la comissió mixta que formà amb l'Ajuntament de Sant Feliu el 1986. Així, el "diàleg històric" entre port i ciutat a tartamudejat manifestament durant una dècada llarga de projectes i de controvèrsia sobre l'ampliació del port. En aquest context, Vicente ens ofereix el millor de l'article en el plantejament del dilema entre

ciutat turística o ciutat madura: la contraposició de dos models urbans. En definitiva: un port urbà o un port esportiu?.

"La política de lluita contra els incendis forestals [274-297] ha reaccionat compulsivament després de les grans onades d'incendis de les darreres dècades, emfasitzant l'extinció en detriment de la prevenció i confiant més en les campanyes publicitàries que en les de planificació del desenvolupament rural. Aquesta opció de gestió reactiva dels incendis reflecteix una anàlisi esbiaixada de la causalitat que és incapaç d'anar més enllà de les causes immediates i no té en compte les causes profundes de caràcter econòmic i social" [274] Amb aquesta tesi potser n'hi hauria ben bé prou per a resumir la contribució de Rufí Cerdan sobre la problemàtica dels incendis forestals centrada en la seva casuística recent a la Catalunya Central, malauradament compartida per tot l'àmbit mediterrani. Els incendis catastròfics del 1994 i el 1998 al Bages, Berguedà i Solsonès són descrits lluïdament, gairebé amb ribets cinematogràfics.

Detalls a banda, "la conclusió no pot ser més contundent: les comarques de la Catalunya Central són les que tenien una relació risc/dotació més desfavorable que qualsevol altra" [282] i reclama més accions: "al costat de les mancances en els sistemes d'extinció d'incendis, un altre factor conjuntural ha contribuït a la seva proliferació i extensió: la deficient política forestal." [284] En el bon to generalista en el quan es mena l'article, Cerdan denuncia que "aquests fets posen de manifest punts de vista mol diferents entre les necessitats dels gestors tradicionals del paisatge rural i un ecologisme que defensa les seves influents opinions en una visió naturalista bucòlica més inspirada en la perspectiva urbana que en el coneixement de la dinàmica real de funcionament del paisatge rural." [285]