Si la rememoració de les iniciatives, dels projectes i de les realitats per a salvar la memòria històrica encastada en aquelles serres és prou interessant, també pot ser d'utilitat la cronologia de la legislació produïda sobre energia eòlica a Catalunya fins a la promulgació del mapa eòlic de juny de 2002, el qual és avaluat pels autors com a respectuós amb les zones protegides. La seva plena aplicació hauria de salvar l'entorn de les serres de Pàndols i Cavalls. Malgrat això, ha estat rebutjada taxativament pels "grups ambientalistes" pel fet que la transitòria primera deixa via lliure als projectes iniciats en ferm segons normatives antecedents més permissives i entre els quals hi hauria el d'ambdues serres. Així, "de manera paradoxal, l'oposició ha vingut de moviments ambientalistes i conservacionistes, és a dir, precisament d'aquells sectors que més han reivindicat i pugnat per tal que els combustibles fòssils siguin reemplaçats per fonts energètiques renovables". [77] Però ni en el context de la citació ni en l'apartat dedicat a la crònica de les reaccions locals i comarcals suscitades pels projectes eòlics a les Terres de l'Ebre s'aclareix què i qui són aquests 'moviments'. Tampoc sembla que la qüestió tingui gaire interès per als autors. Així, en les conclusions s'aparca la qüestió dels molinets per a generalitzar, abusivament, sobre la problemàtica de les Terres de l'Ebre en un to moralitzant insòlit. L'Aquí, no! queda fora de joc sense remei.

No hi queda, en canvi, l'assumpte de l'abocador de Cardona [94-113] rememorat pel professor Joan Carles Llurdés en el capítol segon. La seva narració és àgil i passadora, constel·lada amb deixos de periodisme de qualitat. A vegades, però, en fa un gra massa del col·loquialisme comunicatiu. Evocacions de l'estil: "una planta de tractament i emmagatzematge de residus industrials no és, en principi, res que plagui a ningú de tenir a

prop seu" [94] no se sap ben bé a quin costat del mirall cal situar-la, atès que només és "en principi" resta a un pas d'enviar l'Aquí, no! a collir floretes. Una altra: "...cal reconèixer que el Pla de Residus Industrials PDRI (1990) fou el primer intent de l'Administració Catalana d'implantar una política mínimament racional en matèria de gestió de residus" [96]. Què vol dir 'mínimament racional'? Significa que, com a norma, l'Administració era forassenyada?

Una volta presentat el conflicte de 1997-1999, evoca l'evolució recent de Cardona: una vila sotragada per la crisi minera, davallada demogràfica i envelliment de la població. La tria del lloc per a establir un dipòsit de residus semblava decantat. N'exposa els arguments tècnics i els condicionaments socials, però "...la intuïció ens fa pensar en d'altres que, si més no, des de la posició oficial no es van fer públics" [102] afegeix Llurdés. Deixant de banda qualsevol comentari sobre el paper de la intuïció, cal preguntar-nos quina era la instància de posicionament oficial: l'Ajuntament? l'Administració? És clar que no podia ser la Plataforma Antiabocador! El raonament és pervers: "...potser es partia de la idea que una població envellida i en declivi, sense gaires oportunitats per a les generacions joves, acostumada a conviure amb una activitat industrial 'bruta' i a viure en un entorn degradat, acceptaria més fàcilment fer-se càrrec dels residus i contribuir a la quota necessària de solidaritat col·lectiva envers el problema" [104] Dóna tota sensació que la narració de la dinàmica del conflicte té com a eix el salvament de l'actuació de l'alcaldessa Àngels Gassó (PSC-PSOE) encaixonada entre l'oposició veïnal i la "inoperància governamental". Segons Llurdés, la seva comesa va ser menar un exquisit "fair play municipal". Al capdavall, l'arraconament del problema, una volta autentificades les filtracions a la mina que havia de rebre els residus, li va passar factura electoral.