possibilitat de destinar a espai lliure el romanent, prou considerable, dels terrenys expropiats el 1970 per a una actuació, que aleshores es volia urgent, d'habitatges. En aquest context, l'Administració s'emporta les reïres de Déu per posar pals a les rodes d'una possible coalició dels vuit ajuntaments afectats els quals desitjaven millorar l'entorn periurbà de les respectives localitats contra les pretensions mercantilistes de l'Administració de destinar els terrenys a localitzacions especials de futur: CIM, etc. L'article s'arrodoniria del tot si s'haguessin fet comparances amb el que va succeir a altres actuacions a l'Àrea Metropolitana de Barcelona com, per exemple, Badia del Vallès.

El darrer treball que m'agradaria situar en l'hipotètic, --i, segurament, injust-- quadre d'honor és el de Salvador Anton i Jordi Blay sobre els conflictes d'usos en la petroquímica al Tarragonès [353-378]. Després de repassar els primers passos i creixement d'aquella realitat territorial tan complexa, per la manca de planejament d’origen en el desenrotllisme franquista, s'entretenen a descriure la problemàtica del risc químic, dels episodis de perill evident --la fotografia de López Monné a la plana 364 mereixia honors de portada-- i dels instruments de gestió. Com afirmava encertadament Garcia Pascual, el problema rau en un conflicte per l'ús del territori. Anton i Blay també ho entenen així en revisar la contraposició d'interessos, la preocupació ciutadana i els assaigs d'ordenació menats als darrers anys. En aquest cas, es reconeix que la Generalitat ha endegat una planificació territorial sobre el creixement de les activitats econòmiques de la zona. Però els autors volen anar més lluny: la Generalitat hauria d'exercir un paper mediador en funció de l'interès general entre el sector químic i el turístic "que malden per fer prevaler els seus interessos territorials sovint contraposats." [374] Finalment, destaquen que "per la seva

banda, les administracions locals tenen nivells de compromís diferents en funció del pes i la força de l'activitat petroquímica a cada municipi, són flexibles en l'atorgament de llicències i en l'aplicació de mesures i eviten també, tant com poden, generar situacions d'alarma social, fins i tot no informant la població. Replantejar aquesta situació passa, necessàriament, per l'acord en la definició d'un model territorial malgrat les divergències d'interessos". [376]

Els cinc treballs presentats fins ara no són pas els més representatius del lema del llibre. L'Aquí, no! s'endevina difuminat darrera la problemàtica més general de les alternatives d'ús proposades o exigides pels agents. En altres cinc treballs es prova d'il·lustrar, amb efectes incerts, els episodis de negativa frontal i taxativa a un ús alternatiu a l'actual i en un àmbit geogràfic ben delimitat.

Edmon Castell i el curador obren el foc amb artilleria pesant. Té a veure amb la portada del llibre, prou picant, al·lusiva a les pintades de "Poseu-vos els molinets al Tibidabo" aparegudes a les tàpies i roquissars del Baix Ebre i Terra Alta i transportats, com per encantament, al Montserrat. En efecte, Castell i Nel·lo tracten sobre la polèmica desfermada arran de la possible erecció del parc eòlic de les serres de Pàndols i Cavalls [69-93] pel més que probable escarniment que això suposaria envers el llegat patrimonial i històric de la Batalla de l'Ebre. D'entrada, el tema promet. Els autors consideren que "...allò que fa particularment interessant el cas de les serres de Pàndols i Cavalls és que la pugna amb relació a la memòria històrica, la preservació ambiental i el model energètic convergeixen en un sol lloc i constitueixen les diverses cares d'un mateix conflicte", la qual cosa, però, no queda palesa ni emfasitzada, ni de bon tros, al llarg de l'article. La sensació d'anar i venir entre dos textos aplegats per conveniència és massa acusada.