III. Mirant el món a través del present:

Blàzquez, M.; Murray, I. i O. Rullan: “El consumisme territorial i els gestos d’autocontenció a les Illes Balears”, 371-390.
Carreras, C.: “Palma de Menorca, una nova visió de l’ocupació humana de l’illa”, 391-396.

IV. Mirant el món a través del passat i del present:

Mendizàbal, E.: “Reflexions entorn de l’eix mediterrani de la cartografia i la geografia històrica”, 665-680.
O. Rullan: “Quinze reflexions geogràfiques amb pocs mapes i poca bibliografia”, 691-710.
Tort, J.: “El pàlpit vital. Unes notes sobre la dimensió geogràfica i paisatgística de la literatura de Salvador Espriu”, 711-734.

I reprenem la presentació dels editors.]

I remarquem ben clarament «mirades del món» i no «de la Terra», ja que Bartomeu Barceló ha estat i és, fonamentalment, un humanista. Li ha agradat escriure, investigar, discutir, barallar-se, divertir-se, menjar, beure i fumar; guarda tota la correspondència que ha rebut durant tota la vida, els esborranys, les fotografies i els materials dels seus primers articles de fa més de cinquanta anys; casa seva és farcida de piles de llibres, papers, ceràmiques, pipes, carpetes, arxivadors, quadres, mantons, cassets, discos, CD, DVD,

música i pel·lícules, molta música i moltes pel·lícules. Tot plegat molt «teranià», segons els que van conèixer Manuel de Terán, el principal referent intel·lectual de Bartomeu Barceló. Per tant, ens va semblar evident que, amb aquest caramull d’humanitat de referència, els materials no centrats en la seva persona s’havien d’agrupar a partir de mirades «del món» i deixant en un segon pla la sovint més asèptica, menys humanista, expressió de «la Terra».

Tanmateix, com a geògraf, el món que ha interessat especialment Barceló ha estat l’actual, malgrat que, com sovint s’esdevé, per tal d’entendre’l i comprendre’l no hi ha altre camí que mirar el passat, el món o els mons passats. D’aquí que les mirades del Món, en majúscula, que agrupen les col·laboracions s’han dividit en tres apartats, les que ho fan preferentment a partir de l’observació del passat, les que ho fan preferentment a partir de l’observació del present i les que ho fan a partir tant del passat i com del present.

I quan comença el present? Us ho deveu demanar. Durant molts d’anys, per a la generació dels editors d’aquest volum, el present començava després de la II Guerra Mundial. Un present, per cert, coincident cronològicament amb la vida acadèmica i intel·lectual de Bartomeu Barceló, que només ara (2008), tot canviant, comença a esdevenir passat.