En paraules d’Enzo Traverso, la memòria s’alimenta de l’experiència viscuda i és, per damunt de tot, subjectiva. La memòria (subjectiva) que tenim els editors de Bartomeu Barceló i dels anys que vàrem treballar amb ell a la Universitat, seguint Traverso, difereix de la dels primers records, erosionats i afeblits pel temps i, sobretot, filtrats per coneixements i experiències assolides posteriorment. Unes experiències que se sobreposen tot modificant el primitiu record, unes experiències que, com era d’esperar en una personalitat tant potent com la de Barceló, sovint han estat... convulses.

Dit això, a octubre de 2008 estant, la «nostra» memòria de Bartomeu Barceló es concreta en tot un seguit de reflexions que voldríem palesar.

Tota una generació s’ha vist influïda pel mestratge de Barceló, que ha tingut, amb la calidoscòpica mirada del geògraf, l’habilitat de transmetre l’entusiasme pel país i per la seva coneixença. La capacitat per estimular la tasca de recerca i la valoració de les aportacions més diverses dels camps més heterogenis són característiques definidores de la seva tasca acadèmica. Especialment rellevant ha estat l’interès amb què ha rebut sempre les temptatives, tant temàtiques com metodològiques, dels novells, mai menystingudes, per nímies o irrellevants que semblessin, ja que un rebuig primerenc hauria

pogut frustrar futures tasques de més calat. Amb el temps, tanmateix, tothom restarà al seu lloc (científic).

Barceló ha estat una persona oberta a la novetat, un personatge «modern». Una actitud en part explicada, segurament, de la seva experiència viatgera i de la gran quantitat de contactes que mantenia amb investigadors tant d’Europa com del món. Això li permetia gaudir d’una cultura universal, malgrat que la majoria dels seus treballs d’investigació versessin sobre les Balears. Barceló sempre defensà i practicà que difícilment es podia dur a terme un bon treball d’investigació, malgrat que fos local, sense estar informat d’allò que passava al món. Un mon exterior a les Balears del qual s’alimentava, més enllà de la literatura científica, a través de la lectura de tot tipus de premsa, tant d’aquí (Diario de Mallorca, La Vanguardia, Destino, Tele/Estel, Cuadernos para el Diálogo, entre d’altres) com estrangera (especialment Le Monde).

La poderosa personalitat de Barceló, molt especialment en la dècada del 1970, va ser una figura rutilant entorn de la qual orbitaren, i es veren influïdes, moltes futures figures acadèmiques, intel·lectuals i socials. Aules, laboratoris, gabinets, organitzacions no governamentals i despatxos de polítics actuals no serien avui el que són, o s’hi treballaria de forma diferent, si no hagués