estat pel mestratge de Bartomeu Barceló. Barceló és un exemple viu (i per molts d’anys) de la fertilitat de l’ambició i de l’amor propi. Enteneu ambició acadèmica i intel·lectual, sense la qual no hi ha progrés intel·lectual ni capacitat de crear i liderar escola. Sovintegen a l’àgora les actituds d’humilitat fingida i postissa fraternitat universal. Malfieu-vos-en: l’espècie dels que a Mallorca denominem «beatos falsos» gaudeix d’una esponerosa demografia. Ningú que conegui Barceló l’enquadraria en aquesta categoria, ha ficat la banya moltes vegades, però mai no ha fingit amb metallenguatges covards. Ha sabut defensar amb vehemència, fogositat, acalorament i passió (i no sempre amb èxit, ai!) les posicions i les aspiracions pròpies. La seva és una personalitat tan mediterrània, tan de seny i rauxa, com la part del món que estima i ens ha ensenyat a estimar a molts de nosaltres. En la seva trajectòria no han faltat col·lisions, algunes de prou sonades i públiques (i publicades). És l’evidència que ha obert camí i que, com assenyala la dita, el valor d’un home no es mesura només pels amics, sinó també pels enemics. Són ambdós components, confrares i adversaris, els que, com a sumatori, en reconeixen la talla.

Cal destacar, també, el seu allunyament de posicions còmodes o neutres. No ha estat, i no és, un intel·lectual limitat al pur coneixement, en moltes ocasions ha fet seva

l’opinió de Marx: «Els filòsofs [llegiu els geògrafs] s’han limitat a interpretar el món de diferents formes, i del que es tracta és de transformar-lo.» La primera persona a parlar de contaminació sònica a Palma va ser Barceló (1975). Si repasseu la seva bibliografia, trobareu aportacions a moltes iniciatives de racionalització de l’ús del territori illenc, una tasca que no sempre ha estat pacífica ni còmoda, com no ho és avui. Moltes de les persones que han treballat i treballen avui per a l’ordenació territorial, el medi ambient i la conservació de la natura a les Illes Balears, han estat o són deixebles de Bartomeu Barceló, i a través d’ells la seva aportació germina en l’esdevenir del país.

Tot plegat, aquest mestratge polièdric com a intel·lectual, en el sentit que empra la paraula Victor Klemperer, a favor de la intel·ligència, no hauria estat possible sense la seva forta personalitat definida per un seguit de trets que voldríem assenyalar.

Per un costat, un cert senyoriu ciutadà, pel fet de formar part d’una família burgesa de Palma que en els segles XIX i XX donà industrials de renom (fàbrica de mantes), un regidor i batlle accidental de l’Ajuntament de Palma (1918) i un il·lustre jesuïta, el P. Miquel Mir, escriptor reconegut i conegut tant per la categoria de les seves obres com per l’agra polèmica que provoca en el si de l’orde, abans que no l’expulsessin.