pregonament relacionades amb aquestes possibilitats variades, el desenvolupament d'una indústria de transformació, sovint mancada de matèries primeres. En conjunt, la seva densitat de població és elevada (uns 109 hab./km²), amb presència, especialment a les zones costaneres, aglomeracions urbanes importants: Barcelona, València i un eixam de ciutats d'importància menor però molt actives, el dinamisme de les quals s'ha vist incrementada pel turisme als darrers anys. A causa del seu estirament al llarg de la franja costanera, li passa, com a l'orla cantàbrica, que li falta unitat i la seva vida econòmica es descomposa en un reguitzell de focus els quals constitueixen altres tants centres regionals autònoms: València [Antonio López Gómez], Catalunya [Salvador Llobet], Múrcia [Joan Vilà-Valentí], etc., les àrees d'influència de les quals s'endinsen més o menys vers l'interior.

El grup insular de Balears [Bartomeu Barceló] participa de molts dels trets propis del conjunt mediterrani al qual pertany a dreta llei, per bé que la insularitat li dóna una independència i caracterització especial.

El migdia d'Espanya constitueix l'ampli conjunt andalús [Joaquín Bosque Maurel], estès pel nord fins als faldars de la Serra Morena, serrat meridional de la Meseta, i pel sud fins al mar, abastant dintre d'aquests límits la ubèrrima Depressió del Guadalquivir i el gran complex muntanyós de les Serralades Bètiques amb les depressions interiors llurs: foies de Baza, Guadix, Granada, etc., planes agrícoles d'altitud, transformades en regadius esplèndids que contrasten amb les muntanyes perifèriques, molt més inhòspites entre les quals es troben encofurnades. Les característiques d'aquest conjunt andalús, tan vast, són d'una gran diversitat, tant pel que fa al relleu com pel clima. Vers el sudest

el clima mediterrani es fa cada volta més càlid i àrid, fins assolir a les terres de Múrcia i, sobretot, a Almeria el zenit de l'aridesa espanyola i europea, amb precipitacions que no arriben als dos-cents mil·límetres anyals. El seu paisatge escardalenc, estepari, la limitació dels recursos agrícoles quan manca el regadiu i la migradesa d'altres recursos econòmics, expliquen l'èxode sense aturador que assola aquestes terres. Més cap a l'oest, la humitat atlàntica deixa sentir la seva influència, en especial, en les muntanyes occidentals d'Andalusia i a gran part de la Depressió del Guadalquivir, a les ribes del qual i a les zones de regadiu es concentren poblacions importants i les capitals regionals més o menys industrialitzades: Còrdova , Sevilla, afavorida la darrera per la navegabilitat del riu. En el litoral de Màlaga i Granada, situat a estalvi dels vents tramuntanals, es donen unes circumstàncies climàtiques que permeten alguns conreus tropicals com la canya sucrera, la banana i altres plantes amb exigències tèrmiques per l'estil. La densitat de població del conjunt regional s'eleva a uns 68 hab./km². Tot i la prosperitat agrícola de la plana andalusa, existeixen en ella problemes socials de la terra molt acusats, heretats del paper representat pel migdia espanyol en el decurs de la Reconquesta. És a remolc d'aquesta tradició la causa de la concentració de la població en nuclis rurals immensos i molt allunyats l'un de l'altre, com també ho és la pervivència prou notable de la petjada musulmana en la forma de la casa, dels monuments, etc.

La resta de les regions considerades, Canàries i províncies i places africanes [Manuel de Terán], per raó de la seva situació geogràfica, ofereixen característiques particulars les quals seran enumerades en repassar cadascuna d'aquelles unitats geogràfiques. [Lluís Solé i Sabarís; versió catalana de P. Alegre (2007)]