La facilitat i la rapidesa de les comunicacions han canviat el radi d'atracció dels centres comarcals, allò que abans era d'abast forçat: la possibilitat d'anada i tornada en un sol dia. En conseqüència, les ciutats mercat petites, i encara pitjor situades o amb menys recursos, declinen en profit dels centres urbans més propers i més ben dotats on qualsevol dia és bo per als negocis sense esperar una data determinada. Són nombroses les fires que han desaparegut, el bestiar es compra i es recull a domicili. Amb la decadència d'aquells focus comarcals tendeix a enfortir-se, en canvi, la vida regional, centrada en ciutats més grans, de funció supracomarcal.

Regions geogràfiques espanyoles

Ben poca cosa s'ha fet a Espanya fins ara per a reconèixer la seva vertadera estructura regional. Els geògrafs s'han repenjat en les regions històricoadministratives existents com les més idònies: Galícia, Aragó, Catalunya, etc., per tal com la majoria constitueixen, en efecte, l'espill més aconseguit del substrat estructural peninsular. Tanmateix, no és pas així arreu, com per exemple passa amb la província d'Albacete, la qual pertany administrativament a la regió murciana per bé que es tracti d'un sector geogràficament més relacionat amb la Manxa i Castella la Nova.

Per altra banda, els economistes pretenen, de fa poc, posar de relleu les relacions socioeconòmiques existents entre els diversos sectors o àmbits peninsulars sense parar esment en qualsevol divisió històrica o administrativa preexistent. En base a aquesta tipologia de relacions: mercats, centres d'atracció, comunicacions, nivell de vida, etc., han disposat els primers assaigs

d'estructura regional espanyola bo intentant d'establir els límits del que anomenen regions polaritzades, és a dir, aquelles l'economia de les quals gira entorn d'una o diverses ciutats o centres nodals de la regió. En aquest context, cal esmentar en especial els estudis publicats per Luis Sanpedro, l'INI, etcètera. S'hi fa evident que aquest serà un dels camins més fructífers per a establir l'estructura regional espanyola i concretar els límits de cadascuna de les seves unitats adaptades a la realitat actual. Tanmateix, no cal oblidar que els economistes van només a l'encalç d'un objectiu concret i molt específic en establir les seves regions, i malgrat ser prou important el factor econòmic, no abasta la totalitat del fet geogràfic, molt més complex, si considerem les seves implicacions culturals, històriques i socials, a més a més de les econòmiques. De la coordinació harmònica dels esforços de geògrafs i economistes hauria de sorgir un millor coneixement de l'estructura regional espanyola, fonament decisiu per a l'organització social i administrativa eficaç d'un país.

Mentrestant, el criteri adoptat en aquesta obra ha tingut de ser necessàriament un poc eclèctic, com ho ha estat, en general, el dels tractadistes precedents. Així, la Península s'estudia a través de les seves regions històriques tradicionals, modificades en aquells casos en els quals no hi ha acord evident amb la realitat geogràfica, com en el cas esmentat de la província d'Albacete així com en la de Santander, incorporada per tots els geògrafs al conjunt regional cantàbric. Però, en línies generals, és evident que en la immensa majoria dels casos les divisions històriques tradicionals es corresponen amb veritables regions geogràfiques.