les muntanyes que la circumden, té un biaix continental molt accentuat i amb precipitacions migrades. Això explica la pobresa de la vegetació arbòria i l'extensió de les recremades i mal anomenades estepes espanyoles. En contrast amb la perifèria peninsular, és una regió amb predomini agrícola, principalment de terra campa, o de vinya i oliverar a la part més càlida de la Meseta, però amb les limitacions climàtiques pròpies d'aquests conreus. El conjunt mesetari té una densitat de població feble (39 hab./km²), i les seves ciutats són, tret d'algunes excepcions com Burgos i Valladolid, centres de vida regional poc intensa i industrialització escassa.

La gran concentració urbana de Madrid i la seva corona industrial desenvolupada en els darrers anys, ha resultat més aviat de la seva funció de capital de l'Estat que no pas com a conseqüència de la transformació d'un centre regional important amb empenta pròpia.

Aragó i Navarra ocupen la major part de la Vall de l'Ebre [Salvador Mensua Fernández: “El Valle del Ebro: Aragón, Navarra y Alto Ebro”] centrada en la plana d'aridesa extremada la vida de la qual es concentra, sobretot, al llarg dels cursos d'aigua importants, a banda i banda dels quals i per mitjà del regadiu extensiu han estat creades hortes enlluernadores al bell mig d'un paisatge estepari extremadament hostil a l'ocupació humana. A les seves vorades trobem ciutats importants: Logronyo, Tudela, i sobretot Saragossa. És cap aquests centres de la Depressió de l'Ebre que conflueixen bona part de les valls que formen les muntanyes de la perifèria: els pirinencs al nord i els de la Serralada Ibèrica al sud. A les ciutats de les valls s'efectua la fusió d'aquestes terres tan heterogènies i d'economies molt diferents, i és precisament en aquestes zones d'intercanvi de béns on han sorgit diverses manifestacions industrials, la majoria de les quals

relacionades amb l'activitat agrícola dominant a la regió, estimulades per les reserves hidroelèctriques dels Pirineus en gran mesura. En aquesta vall es diferencien tres focus en certa manera autònoms: l'aragonès, encapçalat per la seva capital , Saragossa, el més destacat, el de la Ribera de Logronyo, i el navarrès amb la seva capital Pamplona, el qual estén una àrea d'influència més localitzada, sobre el noroest de la Vall de l'Ebre. Tanmateix, aquesta concentració humana en les terres riberenques gairebé no compensa el despoblament de les terres limítrofes per al qual cosa la densitat de població és molt baixa: 28 habitants per quilòmetre quadrat.

La perifèria mediterrània comprèn en la seva major part la vorada muntanyosa oriental de la Meseta, o sia la meitat llevantina de la Serralada Ibèrica, a la qual cal afegir pel nord el complex heterogeni català el qual va des dels Pirineus Orientals fins a les Serralades Costaneres Catalanes amb inclusió entre ambdós de bona part de la Depressió de l'Ebre, i pel sud, l'extrem oriental de les alineacions bètiques les quals apunten per Alacant vers el mar en direcció cap a les Balears on retroben la seva continuïtat geològica natural. És una zona de paisatges variats, policroms sota un sol enlluernador, en la qual alternen les muntanyes calcàries, de tonalitats clares i rutilants, d'altitud mitjana i poc acollidores en general, amb valls i sobretot sengles depressions interiors i andrones costaneres no gaire espaioses, molt fecundes, d'agricultura pròspera i variada, especialment a les hortes resplendents situades en les desembocadures de les valls principals. En aquesta zona s'afanen, a més de l'olivera, plantes delicades com el garrofer i l'ametller al secà, i el taronger i una munió d'arbres fruiters al regadiu, els quals no s'aparten gaire de la zona temperada. L'àmbit mediterrani es caracteritza pel seu policultiu. La diversitat dels recursos agrícoles i les possibilitats del comerç marítim expliquen la seva prosperitat i activitat comercial. I