Introducció [17-29]

Evolució del concepte regional

Atès que la descripció de la Terra és l'objectiu principal de la Geografia, resulta així indispensable dividir la superfície terrestre en àmbits caracteritzats per l'afinitat dels seus trets geogràfics més remarcables els quals reben el nom de regions. La paraula “regió” té precisament el seu origen etimològic en les divisions que practicaven els augurs llatins mitjançant “rectes” per a delimitar determinats sectors del firmament formats per grups d'estels.

De manera semblant, el geògraf ha maldat per dividir la superfície terrestre en sectors per a procedir al seu estudi i descripció. Des d'èpoques molt reculades i fins el segle XVIII, els conjunts territorials històrics, polítics o senzillament administratius, qualsevol que fos el traçat dels seus límits, van ser emprats com a base territorial d'aquestes descripcions. Més endavant es va provar de trobar una base més racional i, ja cap a finals del segle XVIII, es va posar de moda la descripció segons les conques hidrogràfiques. Encara hi ha manta divisió administrativa de determinats països que fan cas a aquesta creença del caràcter definidor de les conques hidrogràfiques com a unitats regionals.

En el decurs del segle XIX, mercès sobretot a les aportacions de la geografia francesa i a l'escola empesa per Vidal de la Blache, van ser descobertes les relacions pregones existents entre els humans i el medi en el qual es mou, concepte bàsic de la geografia moderna. Amb

això, el medi geogràfic va adquirir la categoria necessària, desconeguda del tot fins aleshores, per a la interpretació dels fets dels quals s'ocupa la Geografia humana. Aquest medi no és altra cosa que l'escenari o paisatge natural en el qual es desenvolupen les activitats humanes i és configurat, essencialment, pel relleu, el clima i la vegetació. Les característiques d'aquests tres elements i la seva distribució geogràfica determinen una tipologia de medis i paisatges naturals sobre la superfície terrestre: paisatges d'alta muntanya, amb relleus abruptes, valls encaixades, clima humit variant segons els estatges, vegetació forestal densa, alhora que variable d'acord amb la distribució altitudinal del clima; paisatges de plana, amb clima més uniforme, possibilitats agrícoles més grans, etc.; zones desèrtiques, franges costaneres, etc.

Cadascuna de les unitats territorials determinades pel relleu, el clima i la vegetació constitueix una regió natural, és a dir, un sector de la Terra la configuració inicial de la qual gairebé no ha sofert cap intervenció directa dels humans, per tal com es tracta d'un entorn determinat pels seus components físics, pregonament nuats entre sí a la manera com ho estan els individus que constitueixen una associació biològica (posem per cas, als boscos, els arbres, les plantes del subsòl, els animalons que viuen entre les plantes, etc., de tal manera que qualsevulla alteració d'un dels integrants de la comunitat ecològica repercuteix sobre els altres components). Els humans, a tot estirar, han modificat o retocat alguna vegada els trets formats pel medi físic, i en la immensa majoria de les ocasions s'hi ha adaptat bo i procurant obtenir el seu màxim rendiment.