És evident que en aquestes divisions fisiogràfiques els geògrafs troben un manera adient per a posar de relleu, dintre de cada marc ambiental, les relacions entre les activitats humanes i l'escenari o medi físic en les quals es desenvolupen. Així, per exemple, als Pirineus els geògrafs palesen la influència de l'altitud en la distribució d'aquelles activitats: els conreus van variant amb l'altura i amb l'enduriment del clima es redueixen progressivament les seves possibilitats, fins que només resten la civada, les patates i els farratges. Més amunt, fins i tot desapareixen aquests elements de vida mentre que campen ufanoses les rovires, les fagedes, les avetoses, etc., les quals determinen l'existència d'un estatge d'aptitud forestal on l'economia agrícola s'encongeix acusadament. I de tirar encara més amunt, quan el bosc ja no pot sobreviure a causa del rigor del clima, resta la possibilitat d'aprofitar les pastures i el desenvolupament de la vocació pastorívola pròpia de l'alta muntanya pirinenca. Es podrien identificar unes tipologies semblants en altres marcs físics i arreu trobaríem la combinació harmònica dels factors físics amb les activitats humanes i la petjada de la influència dels primers.

Tanmateix, com acabem de repassar, aquests marcs físics naturals no constitueixen per si sols veritables regions geogràfiques, caracteritzades, tal com cal, pel pregon entramat econòmic, social i àdhuc cultural existent entre els seus habitants. Són, senzillament, elements aïllats, unitats fisiogràficament homogènies les quals s'integren total o parcialment en altres conjunts més dilatats i generalment heterogenis l'entramat dels quals s'estableix a través de grans centres o capitals regionals.

Serà bo de posar un exemple per a perfilar aquestes idees i facilitarà una millor comprensió de l'estructura regional. Posem per cas l'Aragó.

Aragó és una de les regions espanyoles amb personalitat més acusada, econòmica,

històrica i social. Però Aragó es composa de tres grans unitats fisiogràfiques molt dissemblants:

a) el sector central dels Pirineus, compreses tots les valls pirinenques des de la Noguera Ribagorçana fins al riu Aragó, els cursos de les quals constitueixen altres tants camins naturals de comunicació del pla amb la muntanya bo i convergint cap al centre de la conca de l'Ebre. Són comarques essencialment ramaderes i forestals.

b) la plana de la depressió de l'Ebre, formada per terrenys plans, extremadament secs, els quals contrasten acusadament amb les valls de l'alta muntanya pirinenca, i on la vida, agrícola de base, s'estira al llarg dels regadius que voregen els rius més importants.

c) el sector central de la Serralada Ibèrica, muntanya de mitjana altitud, on es combina l'explotació ramadera amb l'agrícola i àdhuc la forestal, amb depressions interiors ben poblades i els camins de les quals també convergeixen vers la Depressió de l'Ebre.

Les tres regions tenen trets molt diferents. Però la unitat entre elles s'estableix mitjançant els centres urbans localitzats a la Depressió de l'Ebre, a Saragossa sobretot, capital regional que centra l'activitat econòmica de la regió aragonesa i que contribueix a crear la seva unitat cultural i econòmica. La resta dels Pirineus, de la Depressió de l'Ebre i de la Serralada Ibèrica, allunyats d'aquests centres d'atracció, no convergeixen vers l'Aragó i orbiten entorn d'altres centres, catalans, navarresos o castellans. Així doncs, els Pirineus, i el mateix passa a la Depressió de l'Ebre o a la Serralada Ibèrica, són unitats o elements fisiogràfics de la Península, tot i que no arriben a ser veritables regions geogràfiques en el sentit que avui es dóna a aquest concepte. En canvi, l'Aragó, malgrat la seva heterogeneïtat fisiogràfica, i potser, precisament, a causa d'això, constitueix una regió geogràfica perfectament definida.