A causa de la diversitat d'interpretacions donades al concepte de “regió natural”, avui per avui hom prefereix, per a estalviar equívocs, designar aquests àmbits homogenis de la superfície terrestre caracteritzats pel seu relleu, clima i vegetació per regió fisiogràfica o simplement física. La geografia descriptiva palesa les relacions pregones existents entre les activitats humanes, les pròpies del domini geogràfic: ocupació del sòl, modalitats de conreu, formes de vida, etc., emmarcades a cadascuna d'aquelles unitats fisiogràfiques.

A Espanya, l'estudi de les regions naturals va ser iniciat pels professors Dantín Cereceda i Eduardo Hernández Pacheco, els quals van establir les regions fisiogràfiques principals de la Península Ibèrica: Meseta, Depressió de l'Ebre, Depressió del Guadalquivir, Pirineus, etc., i van remarcar el paper preponderant del medi en la transformació de les activitats geogràfiques dintre de cadascuna d'aquestes unitats. Cosa semblant ha fet Lautensach de fa poc en estudiar la geografia espanyola a través dels seus marcs fisiogràfics establerts amb rigor científic, fent cas tan dels trets del relleu com del clima. Per a aquests autors, en conseqüència, les grans regions geogràfiques venien determinades pels seus trets físics, els propis de les diverses unitats fisiogràfiques en les quals es pot dividir la Península Ibèrica.

Concepte modern de regió geogràfica

Tot i que la introducció del concepte de regió natural va significar un gran avenç en el domini de les idees geogràfiques, més endavant s'ha arribat a la conclusió que no és pas sempre el medi físic el factor determinant de la regió geogràfica. Hi ha altres factors històrics, socials, econòmics i culturals la influència dels quals és molt forta. A més a més, molt sovint passa que les regions geogràfiques no són àmbits homogenis, com es correspon sempre amb un determinat quadre fisiogràfic, sinó precisament heterogènies, formades per l'associació de diverses unitats fisiogràfiques diferents. Així,

per exemple, mol sovint trobem la integració en una mateixa regió d'un àmbit muntanyós i d'una plana estesa al seus peus, la qual cosa afavoreix l'intercanvi de productes de les seves economies mútuament complementàries: bestiar i bosc a la muntanya; productes agrícoles, i manta vegada industrials, a les zones planes. En el contacte entre ambdues unitats, o ben a la vora, apareixeran els centres comercials on s'efectuarà l'intercanvi de béns, de manera que constitueixen el nus d'unió de regions físicament molt diferents, associades però per a formar una unitat administrativa, cultural i econòmica, és a dir, integrades en una unitat per l'acció humana. La veritable regió geogràfica, contràriament a la regió fisiogràfica, és, doncs, més aviat una creació dels humans que no pas del medi.

Com ha dit Dickinson, la regió geogràfica és un àmbit de vida en comú, i exigeix, com assenyala Cholley, un principi d'organització social. Finalment, P. George i Mackenzie assenyalen també la necessitat d'un centre o ciutat que coordini les activitats del grup humà i de les relacions existents entre els habitants d'una mateixa regió.

Estructura regional d'Espanya

D'acord amb aquest esquema de l'evolució del concepte de regió geogràfica que acabem d'exposar, la manera d'estudiar la geografia descriptiva peninsular ha variat al llarg del temps.

D'antuvi, la descripció geogràfica d'Espanya va efectuar-se prenent per base les divisions administratives, com són, posem per cas, els marcs provincials, concepte artificiós com n'hi ha pocs, implantats per conveniència i, el més sovint, amb condicionaments de caient històric o polític. Va ser més endavant quan en introduir el concepte de regió natural es va provar d'adaptar les regions geogràfiques peninsulars a les regions fisiogràfiques descrites, sobretot, pels geòlegs: Meseta, Pirineus, Serralada Ibèrica, depressions de l'Ebre i del Guadalquivir, etc.