Tanmateix, és prou avinent de donar una panoràmica general dels trets principals que podem observar en aquests conjunts i que justifiquen les divisions establertes.

L'orla septentrional cantàbrica [Manuel de Terán: “Galicia”, “Cantabria: Asturias y Santander”, “País Vasco”] abasta la major part de l'anomenada Espanya humida, des de les costes gallegues fins a tocar dels Pirineus. Les seves precipitacions solen ser les més abundoses de la Península, superiors als 1000 mil·límetres arreu, llevat d'algunes valls abrigades dels vents humits. Un altre tret distintiu és el seu caràcter anfractuós com sigui que en realitat constitueix el límit muntanyós septentrional de la Meseta espanyola encarat al mar. Aquests dos trets físics condicionen molts aspectes humans: el relleu explica l'aïllament o, si més no, les comunicacions difícils amb l'interior de la Península a causa dels ports tan enlairats que separen la vessant cantàbrica i l'interior de la Meseta; el clima es manifesta per la densa boscúria de la vegetació atlàntica que cobreix el país amb fagedes, rovires, castanyedes, etc., i un brollar de brucs, argelagues, falgueres, etc., propis de les landes atlàntiques. Així mateix els conreus, d'entre els quals la pomera i el moresc assoleixen un desenvolupament desconegut a la resta de la Península, responen a la humitat atlàntica. Un altre tret de país humit és la dispersió dels poblament en petits llogarets i una munió de cases aïllades, els pazos gallecs, el caserío basc, etc. L'existència de ries acollidores i de ports naturals i el desenvolupament de la façana marítima explica que aquesta zona costanera sigui un país de vocació marinera, amb pobles dedicats a la pesca i a

la navegació, i per això mateix a vegades poc arrelats a la terra, disposats a l'emigració. Ara i adés, els bascos i els gallecs, els santaderins i els asturians, han estat pobles de mariners i emigrants. Finalment, cal destacar un altre tret distintiu regional: la industrialització, que si bé no és uniforme a tot el conjunt, presenta una gran intensitat a diverses zones a causa dels recursos minerals, carbó, ferro, possibilitats d'energia elèctrica i la facilitat de les comunicacions per mar. Aquesta activitat industrial és localitzada, sobretot, en els nuclis basc i asturià. La diversitat de recursos explica la densitat elevada de població, al voltant de 103 habitants per quilòmetre quadrat (al País Basc puja fins als 189, els quals contrasten amb els 56 del conjunt espanyol), i l'existència de ciutats tan importants com Bilbao, Gijón, Santander, Sant Sebastià, La Corunya, etc.

La Meseta constitueix l'espaiosa unitat interior de la Península a la perifèria de la qual s'arramben els altres conjunts regionals. La seva situació cèntrica i les seves condicions geogràfiques han contribuït a assegurar el seu paper aglevador peninsular com a factor de la unitat política espanyola. Es caracteritza per les seves planes estepàries monòtones, amb una altitud mitjana enlairada de 500 a 800 m. Els seus relleus muntanyosos interiors com la Serralada Central i la de Toledo li donen una certa diversitat i faciliten la divisió de la Meseta en subregions ben diferenciades: Submeseta Septentrional o superior, amb Castella la Vella i Lleó [Jesús García Fernández] i Submeseta Meridional o inferior, amb Castella la Nova i Estremadura [Manuel de Terán]. El seu clima, a causa de l'altura així com de l'aïllament del mar per