autors deixen clara l'afecció de Rubió i Tudurí (1891–1981) pels viatges a l'Àfrica, fins el punt d'organitzar-ne un últim ja passada l'edat de vuitanta anys. Expedicionari per Àfrica, participant de caceres en aquest continent, ens assabentem per aquest text que va deixar molts escrits –incloses vàries novel·les- fonamentats en aquests temes.

M. Dolors Garcia Ramon, molt interessada sempre per l'estudi de les activitats de les dones, tant en aspectes genèrics, comparatius, com específics, s'ha encarregat de fer referència a l'activitat viatgera (i als escrits consegüents) d'Aurora Bertrana, mencionant el seus relats sobre els mars del sud, però centrant-se en els del Marroc. Titula el seu text Aurora Bertrana: una mirada de dona al Protectorat espanyol del Marroc, apartat que, possiblement per venir de la ploma –bé, de l'ordinador- d'una dona que forma part del triumvirat editor del llibre, és potser el que més es qüestiona i intenta de respondre una de les preguntes que constitueixen el leitmotiv confessat de tot el llibre: hi ha una mirada de dona –diferent- en aquest cas?

Les Àfriques

Tota la quarta part del llibre, sota aquest títol, està íntegrament dedicada a captar la imatge que d'Àfrica donen els diferents escrits analitzats. Abel Albet, Rosa Cerarols, M.D. Garcia Ramon, Lluís Riudor, Perla Zusman, Antoni Luna i Joan Nogué són els autors dels capítols d'aquest apartat, i parlen Del viatge pel Marroc: entre el debat colonial i la mirada estereotipada (Albet i Cerarols), El ‘viatge en masculí' i la dona en els relats de viatges al Marroc (Cerarols), Aïda i el turisme català a Egipte (Garcia Ramon, Riudor i Zusman), De Barcelona a Dakar; aventures, caceres i somnis colonials (Luna i Nogué) i, per últim, Quan el desert es converteix en paisatge colonial (Zusman).

Pel que fa a la participació de catalans a l'Àfrica (Marroc i Guinea Equatorial), es fa menció dels interessos comercials com a motor de bona part dels viatges. Aquests viatgers, encara que fos per motius comercials, mostraren la seva pròpia mirada, diferenciada, envers unes terres, persones, costums? Les dones que van escriure sobre la seva experiència viatgera, van contemplar les dones africanes d'una altra manera que els seus col·legues masculins? És en aquesta part del llibre on es nota més el buidatge que els autors han fet a arxius i biblioteques per tal d'investigar aquestes qüestions. La nòmina de viatgers s'amplia en aquestes planes moltíssim, tant d'homes com de dones, respecte a la de les tres primeres parts del llibre. I és la descripció, i moltes vegades la transcripció, de les sensacions causades el que aporta més pàgines i dóna sentit a tota aquesta part.

Alguna "perla", com la que Gaziel va deixar anar en les seves –per la resta molt valuoses- memòries, val la pena copiar-la aquí per arribar a transmetre el grau de menyspreu i superioritat amb què hom tractava els africans: "els indígenes d'aquell continent, com a material humà, no valen, en general, el pa que mengen". Encara sort que va deixar anar aquell "en general...". Aquest apartat també entra en l'anàlisi de l'observació sobre les dones africanes, en la recerca de l'exotisme, i desvela el que molts estan en realitat buscant per aquelles contrades. Aquest text extret d'un altre viatger (Josep Boada i Romeu) pot ser significatiu, per molt que és inclòs al llibre pel seu esperit desmitificador de tot un món exòtic i misteriós: "Nos sentamos en sillas europeas que tenía preparadas la dueña de la casa, y a una señal de ésta empezó el bailoteo, que podemos clasificar de ejercicio de dislocación, y que no es ni más ni menos que la zarandeada "dance du ventre" que tanto llamó la atención en la última Exposición Universal de París. Por poco de buena voluntad que tuvieran los espectadores, no dejaba de ser interesante el cuadro que entonces se ofrecía a su vista".