absolutament necessari, donats els escassos estudis existents sobre la matèria amb aquest enfocament (no hi ha, que jo sàpiga, llibres que analitzin els relats dels viatgers catalans a l'Àfrica en el seu conjunt). Parla també d'una certa especialització segons la destinació. Així, la fotografia de la portada ja ens acosta a la idea que Egipte era el destí per antonomàsia del viatger amb interès turístic, o cultural, si es vol. Els dos joves protagonistes, muntats en els seus respectius camells, de la nostra comentada fotografia estan, evidentment, fent turisme... Altres destinacions africanes del període corresponen a viatges de caire militar i/o comercial (Marroc), a la recerca d'aventura (Àfrica sudsahariana) o encara a qüestions diferents ben específiques, com és el cas dels missioners.

Una completa anàlisi de l'apropament a l'Àfrica que traspuen els diferents escrits estudiats, es fa en aquesta part del llibre. La base teòrica que aporta E.W.Said és, en això, fonamental. El viatge és reconegut com una interacció amb l'altre que, en aquest cas, és construït sempre des de la diferència. L'altre és sempre exòtic, inferior, sensual, primitiu o salvatge, s'hi diu.

L'apropament resulta clarament diferent segons l'època en què està fet. Una reflexió que se cita, de J. Clifford (1991), deixa clar que l'època ha canviat. Es planteja especialment parlar d'uns viatgers que no són mencionats mai com els viatgers que realment han estat: els servents, empleats, etc., precisament alguns dels quals apareixen a la foto de la coberta. És evident que els protagonistes –els que després, potser, sortiran en els

eventuals relats de viatges, ja com escriptors o simplement com a protagonistes del fet-, serien sempre els dos –home i dona- situats sobre els camells, però és probable que amb ells hagi viatjat també algun guia –potser l'home del fes?-, empleat de l'agencia de viatges, xofer, i, si la fotografia fos d'època anterior, servents que, malgrat haver fet el mateix viatge, i amb més penúries, difícilment sortirien retratats si no és com a mera decoració. Aquesta visió de les coses, pensant en aquests no-protagonistes, és, evidentment, de molt entrat el segle XX... De la mateixa manera es podria incloure aquest llibre que ara estem ressenyant com un altre exemple que l'època marca unes determinades característiques, tant formals com de fons. El mateix títol, amb el seu viatgers i viatgeres, n'és un exemple.

En aquest capítol [p.35] es menciona D. Clayton com a definidor de quatre línies d'investigació diferenciades sobre la qüestió colonial - postcolonial, que incideixen en les diferents mirades de què parlem: 1. "anàlisi de la complicitat de la geografia (...) en els projectes d'expansió colonial, (...) amb especial atenció a (...) exploradors, naturalistes, cartògrafs, fotògrafs, societats geogràfiques, etc." 2. "analitzar el paper de la relació poder - coneixement en la construcció dels imperis a través de diferents mitjans culturals (els relats de viatges, els museus...). (...) Particularment (...) el paper de certes imatges geogràfiques, com (...) l'Orient, l'Àfrica de les tenebres o els tròpics". 3. "El paper de classe, raça, gènere i religió en la construcció dels espais colonials". 4. "La possible contribució dels geògrafs en la lluita anticolonial i en els processos de descolonització".