diferenciar el municipi –ens bàsic d’organització i representació política– de l’ajuntament –entitat que presta els serveis i que s’articularia entorn a les capitals comarcals consolidades. Amb aquesta redistribució de les competències es mantindria el sentiment d’identitat local, al mateix temps que es milloraria la prestació de serveis.

Josep Vicent Boira analitza un marc més ampli; l’europeu. L’autor inicia la presentació amb un paral·lelisme: si es considera que la Unió Europea ha suposat la crisi de l’estat-nació, l’aparició de vegueries, mancomunitats o comarques hauria de suposar la crisi del municipi. Per evitar aquesta situació caldria superar les limitacions actuals de “la frontera” i apostar per una cooperació on cada nivell gestionés les seves necessitats i no, com actualment passa, les seves competències. Un exemple d’aquesta col·laboració seria el de les euroregions; un procés certament imperfecte, però del qual es poden extreure alguns interessants aprenentatges.

Oriol Nel·lo parteix d’una anàlisi en clau històrica per contextualitzar l’organització territorial que proposa l’Estatut del 2006. Descriu, en primer lloc, els diversos avanços produïts en aquest camp en els anys immediatament anteriors –creació de noves delegacions del govern i millores en el planejament territorial– per centrar-se en el

document Bases per a l’organització territorial de Catalunya. Posteriorment, l’autor focalitza l’atenció en el nou text estatutari i en les millores que suposa de cara a una necessària reforma de l’organització territorial de Catalunya, tot alertant que “la discussió sobre l’organització territorial, lluny de ser només una qüestió de caràcter tècnic i jurídic, és, essencialment, un debat en el qual es dirimeixen projectes polítics i interessos socials” (p. 551).

Albert Serratosa parteix de l’aparició de conglomerats de ciutats per reclamar la necessitat d’una nova organització territorial. Després d’analitzar diverses qüestions des d’una vessant predominantment teòrica, se centra en la creixent complexitat dels assentaments urbans, fet que obliga a una contínua adaptació de l’organització interna del conjunt de les institucions. Serratosa finalitza la seva exposició aplicant aquesta visió al cas de Barcelona i conclou que sense solucionar el “trauma barcelonès” (p. 575) difícilment es pot resoldre el debat territorial de Catalunya.

Finalment, l’últim article d’aquest àmbit correspon a la conferència de cloenda, que impartí Carlo Brusa. L’aportació se centra en el cas italià, molt especialment en l’àmbit regional. Brusa analitza el debat existent entorn a la divisió de competències entre regió i estat –no sempre clares–, així com les