les jornades, quan Joan Boada apuntà, tot referint-s’hi, “tècnicament, Déu ni do l’impecable que és, i és possible que políticament se li hagués fet més fàcil d’acceptar al govern central” (p. 653). Una aposta, per tant, factible, sempre que es donin els supòsits que el mateix autor assenyala: una interpretació generosa de l’Estatut i la Constitució, la voluntat política del govern de Madrid i una certa convivència entre províncies i vegueries.

En una línia similar a l’aportació anterior trobem l’article de Joaquim Ferret. L’autor coincideix amb Burgueño en la necessitat de limitar el nombre d’ens intermedis de l’administració. Tradicionalment havia existit l’obligació d’una coexistència de diversos nivells: les províncies, derivada de la Constitució, i les comarques, volgudes per l’Estatut del 1979. Aquesta situació ha experimentat un canvi important amb el nou Estatut, on s’aposta per les vegueries en lloc de les comarques. Aquest canvi legislatiu podria deixar la porta oberta a la substitució de les províncies per les vegueries, sempre i quan la visió del Tribunal Constitucional abonés aquesta tesi.

El segon àmbit temàtic en què es divideix el llibre porta per títol “Més enllà de les inèrcies històriques, el repte de la gestió”. En ell trobem quatre aportacions, tant d’autors

catalans com forans, en les quals malgrat referències puntuals a alguns aspectes de caràcter històric, trobem un bon nombre d’actuacions concretes i propostes de futur.

Ramón Salanova centra el seu escrit en presentar el model territorial aragonès i el procés de comarcalització, que finalitzà l’any 2003 (amb l’assignatura pendent de la comarca de Saragossa). Davant la “resistència visceral que s’intueix de les poblacions afectades i llurs representants” (p. 127) a la reforma del mapa municipal, l’autor apunta la conveniència d’un nivell intermedi que reforci una estructura urbana on només vint municipis dels 730 que conformen l’Aragó superen els 5.000 habitants. Així mateix, el text serveix per evidenciar com malgrat un origen bastant diferent al cas català, existeixen certs paral·lelismes entre els respectius processos comarcals.

Jacobo García analitza en la seva aportació alguns dels reptes i conflictes de l’Estat autonòmic per centrar-se en l’àmbit local i les seves fórmules de col·laboració. Apunta les disfuncionalitats existents en el mapa municipal espanyol i coincideix amb Salanova en “la impopularitat que suscita tan sòls mencionar (...) la reforma del mapa municipal” (p. 162). Una situació que ha generat l’aparició d’una complexa xarxa administrativa dedicada a la gestió de