Josep Oliveras, per la seva banda, aborda una temàtica similar, però des de la perspectiva catalana. Per fer-ho parteix de les vicissituds que ha patit l’àrea metropolitana de Barcelona per passar a analitzar, acte seguit, la problemàtica de la delimitació d’altres àrees i aglomeracions catalanes, especialment la de Tarragona-Reus-Cambrils. L’autor reclama una major presa de consciència d’aquesta realitat supramunicipal que poc té a veure amb les comarques i les vegueries.

João Luís Jesus Fernandes analitza en la seva presentació el cas de Portugal. Fernandes inicia el seu treball amb una presentació dels diversos nivells d’administració, tot alertant de la paradoxa que només s’hi ha implantat dos nivells, quan el marc legal n’estableix tres. Posteriorment se centra en les debilitats i les fortaleses del nivell regional portuguès, afectat en bona mesura pel rebuig en referèndum de la proposta de regionalització feta l’any 1998 i la tradició d’un “Estat que durant molt de temps ha patit molt poques pressions d’una societat poc estructurada en grups regionalistes de pressió” (p. 397). Finalment, també s’analitzen els canvis produïts fins l’any 2006. Es tracta, bàsicament, de la creació de les àrees metropolitanes –en un intent de superar el no a la regionalització– tot i que Fernandes critica la seva poca ambició.

Tanca aquest àmbit Onofre Rullan, que analitza la situació a les Illes Balears. Per fer-ho parteix d’una contextualització comarcal dels Països Catalans per passar posteriorment a centrar-se en l’anàlisi de les diverses propostes d’organització plantejades a les Illes Balears i en especial, les propostes supramunicipals i infrainsular que s’han plantejat a l’illa de Mallorca. L’autor conclou que malgrat la multiplicitat de plans, els diversos projectes tendeixen a considerar l’illa com la millor unitat d’organització territorial i apunta que part del debat comarcal mallorquí es deu a “no haver entès (...) que allò que concordava més amb el que a Catalunya en diuen comarques [és el que] a les Balears en diuen illes” (p. 427).

El quart àmbit, “Dibuixant el present, esbossant el futur”, clou el treball. En aquest apartat trobem cinc articles i la transcripció de la taula rodona que va acollir els representants de les forces polítiques. La principal característica del conjunt d’aquestes aportacions és la voluntat de mostrar propostes de canvis.

Román Rodríguez exposa els treballs teòrics i pràctics realitzats de cara a reformar el mapa municipal gallec. L’autor no defuig el rebuig social que plantegen aquest tipus de reformes. Per aquest motiu, aposta per