diversos aspectes. Per fer-hi front l’autor reivindica la importància dels partits judicials com a única divisió supramunicipal existent a nivell espanyol i conclou que per encarar una segona descentralització cal donar més protagonisme i recursos a un nivell municipal que, al seu torn, ha de respondre amb una reestructuració profunda. Una reestructuració que sembla allunyada de la tendència actual: “des del 1985 s’han creat seixanta-cinc municipis i n’han desaparegut tan sols set” (p. 163).

Joan Becat, per la seva banda, dedica la seva presentació al cas francès. Després d’apuntar el pes que la tradició té en l’organització territorial de França, l’article es focalitza en el procés que ha culminat amb la creació i dotació de competències a les regions. Un procés tecnocràtic, que ha deixat diversos debats oberts. Així mateix, Becat fa una breu anàlisi de les escales departamental i municipal franceses per comparar els models espanyol i francès. Finalment, l’article conclou reclamant una millora en el tractament que ambdós estats donen als espais transfronterers, ja que “Barcelona ja no és perifèrica sinó a prop del cor d’Europa; un cor, d’altra banda, cada dia més compacte i interrelacionat” (p. 236).

La quarta i última aportació en aquest àmbit correspon a Jaume Font. L’autor parteix d’una detallada justificació històrica per afirmar que

la comarca ha estat, tradicionalment, la forma més fidedigna de recollir la manera com la gent interpretava el país. Malgrat reconèixer-hi algunes imperfeccions, apunta que la divisió republicana és una bona síntesi entre eficàcia administrativa i respecte a la tradició. En conseqüència, Font defensa aquest nivell de l’administració enfront a una eventual “marginació” i “malbaratament” (p. 249) de la comarca davant l’impuls que el nou Estatut atorga a les vegueries. Igualment, defensa el rol dels petits municipis com a instrument de desenvolupament local i de cohesió territorial.

El tercer àmbit de la recerca, “Fórmules noves per a unes necessitats canviants” compila quatre articles que, com indica l’enunciat de l’àmbit, aspiren a analitzar com tractar les noves realitats emergents.

Jean-Louis Coll inicia aquest àmbit fent referència a les àrees metropolitanes franceses. En els últims anys, la voluntat i la necessitat d’ordenar aquests conjunts ha comportat una extraordinària proliferació d’estructures prestadores i gestores de serveis: les comunitats d’aglomeració, de les quals l’autor analitza en detall el cas de l’aglomeració de Tolosa. Unes comunitats que com subratlla Coll, han estat en bona mesura impulsades pel propi Estat, mitjançant una sèrie de reformes legislatives que han donat els seus fruits.