repercussions que han tingut les progressives reformes administratives sobre la representació política. L’autor conclou que aquest procés no ha tancat el debat sobre la reforma de les regions i que seria desitjable una major unitat política de cara a trobar un equilibri entre autonomies regionals, eficičncia de les intervencions i solidaritat. Igualment, Brusa apunta la necessitat d’encarar altres reptes, molt especialment la creació de les “ciutats metropolitanes” actuació “inexcusable” (p. 597) que resta pendent des de l’any 1990.

Per últim, el llibre es clou, tal com hem avançat, amb la transcripció de la taula rodona “L’organització del territori; estratčgia política o exercici de possibilisme” i del debat posterior. En ella hi van participar els representants dels grups polítics presents, en aquell moment, al Parlament de Catalunya: Joan Boada (ICV), Teresa Aragončs (ERC), Lluís Corominas (CiU) i Roberto Labandera (PSC). El PP declinŕ la invitació dels organitzadors.

La taula rodona fou, per si mateix, una demostració de la diversitat d’opinions que desperta el tema entre els representants polítics. Temes com la conveničncia de la reforma, el procés necessari per executar-la, el finançament de Catalunya i dels municipis, la tradició, la representativitat de les institucions o la llei electoral hi van ser-hi presents.

Ara bé, en línies generals, malgrat un cert debat entorn a les vegueries i a la poca conveničncia de la reforma del mapa municipal, la crítica majoritŕria dels ponents es dirigí envers el nivell comarcal “tot i que alguns consells comarcals han funcionat, n’hi ha d’altres dels quals no podem dir el mateix” (J. Boada, p. 604), “primer vam crear la figura i després vam pensar quč faríem amb aquesta figura (T. Aragonés, p. 610), “el mapa comarcal no és un mapa estŕtic i immutable i, per tant, ens hem de saber adaptar” (L. Corominas, p. 622) o el contundent qualificatiu que l’hi dedica el geňgraf Vicenç M. Rosselló: “arqueologia” (p. 647). En altres intervencions, les comarques eren obviades: “el nostre sistema organitzatiu diria que es resumeix en una idea: municipi, municipi i municipi” (R. Labandera, p. 618). Exemples, tots ells, de la vivesa del debat existent entorn a l’organització territorial.

En definitiva, el lector trobarŕ en aquesta obra una ŕmplia i interessant mostra del debat existent entorn a l’organització del territori. És cert que tal com ja apuntava Pere Gil (1551 - 1622) a la seva Geografia de Catalunya: “la divisió de Cathaluńa se pot fer en differents maneres” (p. 7 r.). Es pot fer de diferents maneres, sí, perň com recorda Joan Tort en la present obra: “les utopies no són la solució de cap problema, perň els immobilismes encara ho són menys” (p. 78).

[Daniel Paül i Agustí; ressenya publicada a Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 67-68 (2009)]