L’exposició de cadascuna de les tipologies és plenament inserida en el domini científic de la geografia física comme il faut. Tanmateix, en parlar de les costes baixes d’acumulació, de les albuferes i del delta de l’Ebre sobretot, l’autora s’hi arrepenja i no desaprofita l’oportunitat per a remarcar la interacció amb els humans d’aquestes manifestacions de la natura tan fràgils, com totes, però potser un xic més. Les diverses citacions de treballs de Vicenç Ma. Rosselló permeten endevinar el rerefons d’aquesta resurrecció benaurada del factor antròpic. Llàstima que no es presentin mapes de detall de la localització del rosari d’aiguamolls i albuferes que circumden, o circumdaven, el mar català.

La singularitat de l’entorn muntanyenc: “de tots els elements definidors de l’espai ecològic de la muntanya el relleu, i en especial la combinació altitud-pendent, és el que té

més rellevància, fins al punt que arriba a condicionar el comportament de la resta d’elements” [216] i repercuteix tant en el clima i com en els aprofitaments humans. El tractament de la muntanya s’arrepenja, essencialment, en la descripció morfològica dels sistemes orogràfics dels Països Catalans i les referències a l’aprofitament humà són escadusseres. Els pujants i baixants d’Antonio Gómez per carenes i fondals de les muntanyes de Catalunya [pp. 232-259] són d’una correcció i ordenament inatacables. L’estructura del relleu establerta de fa molts anys per Lluís Solé s’exposa canònicament mitjançat la descripció de la seva formació geològica i de les particularitats geomorfològiques sobresortints. Es repassen i sistematitzen l’un rere l’altre: els Pirineus axials amb els seus solcs i superfícies d’aplanament; els Prepirineus dels contrastos, dels estimballs, dels congostos; el sistema litoral català dels decantaments, dels enfonsaments i dels reompliments sense oblidar, al final, la serralada Transversal.