La segona part de l’aportació de Courtot és una geografia humana tenyida amb un to ambientalista, prou encertat, per assegurar la continuïtat de la descripció física i classificació morfològica antecedent. La població i el poblament, els aprofitaments agrícoles, l’apropiació de la terra pel capital urbà... Tot plegat fa que les pàgines de Courtot vinguin a ser una geografia dintre d’una altra. Un hom tindrà la sensació de llegir un précis de geografia dels Països Catalans. A l’estil, potser, d’aquella Méditerranée Catalane de Pierre Deffontaines (Paris: PUF, 1975) traduïda més endavant com a Geografia dels Països Catalans (Barcelona: Ariel i Societat Catalana de Geografia, 1978). Les conclusions són d’estil transpirinenc, un model de planes, unes planes model, en base al dibuix dels coremes de l’estructura de les planes més representatives de la classificació abans esmentada.

Les visions literàries [pp. 353-380] proposades per Isidor Cónsul i Giribet són un contrapunt excel•lent del text bàsic. Així mateix, les fotografies s’afegeixen a aquesta excel•lència. Les imatges d’d’Ernest Costa, Ramon Manent, Jordi Vidal i Darío Sirerol són de gran ajut per a ambientar territorialment el lector i la lectora. En canvi, l’aparell cartogràfic, dintre de la més exquisida correcció en la seva execució, queda curt en intenció i extensió.

[pau alegre]