Les muntanyes del País Valencià reben un tractament semblant de la mà experimentada d’Alejandro Pérez Cueva [pp. 259-282]. L’exposició s’articula sobre bases metodològiques similars a les relatades per al Principat (sense els Comtats). Ara, l’evolució geològica i les particularitats geomorfològiques dels bonys de l’escorça terràqüia situats al sud de la Sènia es classifiquen en dos grans apartats. Al nord, els penjolls sud-orientals dels sistema ibèric, el cimal més lluït d’entre els quals seria el Penyagolosa, dominant per sobre les muntanyes de Castelló. Per l’altre cap, al sud del País Valencià, la descripció del muntanyam és la d’uns altres penjolls, en aquest cas els del Sistema Bètic que més enllà del cap de la Nau encara reapareixen a les Pitiüses. Les muntanyes de les Illes Balears, amb la serra de Tramuntana com a promontori estel•lar, també reben una part, potser massa curta, de quota de planes [282-288].

L’assaig de Roland Courtot al voltant i a l’entorn de les planes dels Països Catalans [pp. 289-352] clou la part substantiva del

volum amb la intenció de contrapesar la descripció precedent de l’àmbit muntanyenc. Les planes dels Països Catalans tenen una extensió molt reduïda i, si deixem de banda les de l’Urgell, fins i tot es podria dir que són esquifides. Tanmateix, encaixonades i mal girbades entre les serralades Litoral i Prelitoral i els penjolls ibèric i bètic, concentren bona part de la població i de l’activitat econòmica. És per això que se’ls dóna un protagonisme ben merescut, i sense oblidar el pla de l’illa de Mallorca. És clar, en l’estela de tots els col•laboradors antecedents de l’obra, Courtot s’ha de referir de nou a trets estructurals generals com, per exemple, la gènesi del relleu, per a emmarcar el seu objecte d’estudi i descripció específica. De tota manera, Courtot va més enllà de la contextualització del particular en el general. Fixeu-vos. Després de presentar la gènesi de les planes i de les seves formes característiques en la Mediterrània, les classifica globalment evitant de referir-les a cadascuna de les quatre unitats polítiques. Reincideix, doncs, en l’enfocament tan celebrat per Joan Becat i s’afegeix així als ja aplicats en els capítols de Martín (clima) i de Sanjaume (costes).