Martín assaja amb prou encert i realisme una classificació pròpia en onze categories del mosaic o trencaclosques de climes dels Països Catalans. La caracterització de cadascun rau, més aviat, en la vivència i la percepció humana de les manifestacions dels seus elements més que no pas com a producte insípid d’una anàlisi ‘objectiva’. Queden situats en el mapa dels Climes viscuts, a escala de síntesi de 1:5M [97], el qual és la conclusió pròpiament dita del capítol, allà on volia anar a parar l’autor amb les noranta-sis pàgines antecedents.

Fruit de l’època, i gairebé a manera d’addenda, s’afegeix una reflexió sobre tendències i modificacions climàtiques, aspecte que pot interessar especialment al lector mitjà atès el bombardeig mediàtic que rep sobre el particular. No hi ha prou dades com per a escatir cap a on anem climàticament parlant. Només apunta la possibilitat d’un “cert augment de la variabilitat interanual de les pluges".

La direcció de l’obra va optar per no publicar un macrocapítol de geomorfologia per a analitzar el relleu en el seu conjunt. La solució adoptada és imaginativa i s’adiu perfectament a l’objectiu divulgador que percaça la Geografia. Ho fa mitjançant quatre capítols els quals presenten successivament els trets definidors de la mar catalana, de les costes, de la muntanya i les de planes.

Pere Salvà té cura de la descripció dels trets característics de la mar catalana [pp. 111-160]. La ressenya d’aquestes planes és pot condensar en dos centres d’interès. Per una banda, el de la degradació ambiental de la Mediterrània i, en especial, de la meitat occidental dintre de la qual el bassal català-valencià-balear ocupa una raconada prou tancada com per poder ser singularitzada i, alhora, prou oberta com per mantenir els fluxs de tota mena indispensables per a la seva supervivència. El quadre que pintava Salvà a començament de la dècada dels noranta de la qualitat de les aigües i del fons marí més conegut, el més proper a la costa, no era pas gens falaguer.