Estudià Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona (1945-50) i s’hi llicencià en la secció de Filologia clàssica. Durant els anys cinquanta i primers seixanta, exercí la docència en centres privats, on ensenyà llengües clàssiques, geografia i història. Aviat, però, s’especialitzà en geografia -la ciència que més li agradava, tal com ell mateix no s’estava mai de dir-, arran el seu ingrés, en 1953, com a becari a l’Instituto Juan Sebastián Elcano del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, on compartí sessions de treball amb Maria de Bolòs, Edmon Gimeno i Enric Lluch. Hi rebé el mestratge de Salvador Llobet -a qui ja havia tingut com a professor suplent a la universitat-, ajudat per Joan Vilà-Valentí, i també, ocasionalment, d’Oriol de Bolòs, Pierre Deffontaines, Lluís Solé i Sabarís i, fins i tot, Pau Vila, acompanyat sovint per Josep Iglésies. Home de caràcter tranquil i tracte agradable, Joan Rebagliato esdevingué a través d’una formació sòlida en humanitats una persona tenaç en defensar les seves posicions i un conversador infatigable com a conseqüència de la seva voluntat indestriable d’aprendre sense parar i de compartir allò que havia après.

Fins el 1983 treballà al món editorial, amb dedicació exclusiva a la geografia, en obres com els diccionaris enciclopèdics de la casa Salvat, on coincidí amb Tomàs Vidal, i la Gran Enciclopèdia Catalana (entrades signades JRe); collaborà, també, en la Geografia de Catalunya de l’AEDOS, dirigida per Lluís Solé i Sabarís, on signà diverses monografies comarcals i féu de secretari de redacció. Amb posterioritat, escriví a la Gran Geografia Comarcal de Catalunya i a la Geografia General dels Països Catalans, dirigida per Carles Carreras. Publicà també estudis sobre la divisió territorial de Catalunya, que prengueren com a punt de partida la de la Generalitat de Catalunya de 1936 i, restaurada aquesta institució, ell mateix elaborà una proposta de divisió regional el 1989. Entre d’altres collaboracions, cal afegir articles seus a El Temps, a la Revista Catalana de Geografia, a la Revista de Catalunya i, no cal dir-ho, a

[...més semblances]

Treballs de la SCG. El 1998, Joan Rebagliato fou distingit amb el premi Carles Rahola d’Assaig per La Hispània Catalana. Evolució històrica dels elements nacionals catalans (segles XIII-XX) , un llibre fruit d’anys d’estudi i reflexió, que illustra a bastament sobre el seu pensament i culmina una aportació a la geografia de Catalunya que hem de qualificar de valuosa.

Una malaltia de la vista que l’afectà durant gran part de la seva vida i que acabà per deixar-lo gairebé cec, l’impedí, segurament, de desenvolupar una tasca acadèmica universitària, pròpia d’una persona d’intelligència excepcional i memòria prodigiosa, però no aconseguí d’aturar una activitat intellectual que s’encaminà a la recerca de despatx, amb el suport logístic d’aparells diversos (lupes de sofisticació creixent i llibres de veu) i l’ajut inestimable de la seva muller, Anna Nadal. Val a dir, però, que no romanien reclosos a casa, sinó que tots dos eren fixos de les conferències mensuals i les sortides d’estudi de la Societat. Manta vegada, en Joan Rebagliato ens havia trucat per assabentar-se dels temes que hi exposarien els ponents, per proposar-ne de nous o si les convocatòries de les excursions no arribaven quan les esperava. El seu compromís amb la SCG, palès en aquesta voluntat permanent de ser-hi present, era ferm i generós, tal com ho palesà en la conferència que pronuncià el maig darrer, on féu un esplèndid exercici d’erudició capaç de sortir-se’n en relacionar geografia, història i filologia.

Per tot plegat, la Societat Catalana de Geografia es complaïa a comptar Joan Rebagliato i Font com un dels seus membres més illustres -soci honorari- i malgrat no estar directament vinculat a la geografia acadèmica, era, tal com apunten Joan Tort i Pere Tobaruela (*) un dels geògrafs que féu de pont entre la geografia clàssica catalana que vertebrà Pau Vila i la geografia moderna articulada entorn de la universitat. [Enric Bertran]