És ben cert que la integració dels estudis de geografia física amb els de les societats que l'han modelat al llarg de la història no és pas cosa de bufar i fer ampolles. L'estudi de l'escorça terrestre des d'una perspectiva humanitzada, com manifesta Carles Carreras en la presentació del volum, "no és senzill de desenvolupar, atesa la descoordinació i, fins i tot, la disparitat de criteris que existeix entre especialistes de matèries diferents. Malgrat això s'ha fet un cert esforç d'integració, que si no és del tot el desitjat, si més no ha donat fruits força interessants." [XXI] L'estudi del parrac d'escorça terrestre ocupat per aquesta creació humana anomenada Països Catalans com a dispensador de recursos de tota mena ocupa, amb escreix, la segona meitat del volum. És un banc de proves magnífic per a tustar els bons propòsits del director de l'obra suara esmentats.

L'afirmació que etziba el primer col·laborador de la secció, Joan Rebagliato, no pot ser més reveladora: "els recursos, un concepte complex i canviant". Va bé saber de bell antuvi que no hi ha, sempre segons

Rebagliato, definicions clares del que és un recurs natural i així un hom no es fa il·lusions sobre on es vol anar a parar en els capítols a venir. "És imprescindible -alliçona Rebagliato-- l'estudi de l'evolució històrica d'aquests recursos diferents, per bé que migrats. Pot semblar que l'evolució històrica té sentit quan es tracta de l'explotació minera, perquè es pot esquematitzar en estadístiques comentades, però que se'n pot prescindir quan es parla de recursos, perquè aquests són vagues, són a la terra fins que no són extrets, tant si apareixen a la superfície com si cal desenterrar-los del subsòl" [126]

L'aportació de Rebagliato ve a ser una història política dels Països Catalans en la qual ha incrustat les llistes de les localitats de les quals ha restat testimoni documental d'haver-s'hi efectuat activitats extractives. Tot plegat classificat en les segmentacions cronològiques clàssiques de la història, des de la més remota antiguitat fins a l'època contemporània [pp. 129-154]. És amb aquesta tirada que Rebagliato s'allargassa ben bé fins a la pàgina 147.