Les dues primeres seccions d'aquest segon volum completen la panoràmica sobre l'aparença física dels Països Catalans, el desplegament de la qual havia estat iniciat amb la del clima i el relleu en el primer volum. Ara, en el capítol dedicat als rius [pp. 1-32], Alejandro Pérez Cueva presenta les conques fluvials més importants en relació amb els trets climàtics i morfològics que les condicionen i que expliquen, en general, la irregularitat dels seus cabals i el desequilibri hídric entre elles. La presentació és deliberadament tècnica sense ultrapassar, però, els límits que imposen el to divulgador i entretingut que es desitja per a l'obra. Així mateix, el nombre de pàgines esmerçades pot semblar escàs. Val la pena, però, recordar que les conseqüències negatives derivades de la irregularitat dels cabals ja havien estat exposades en l'apartat del clima (inundacions, aiguats, etc.), i anticipar que els usos positius de les aigües dels Països Catalans s'analitzen extensament més endavant, en un altre capítol d'aquest mateix volum.

L'anàlisi de la cobertora biòtica, emmarcada en els grans conjunts biogeogràfics i en les principals formacions vegetals, constitueix

gairebé una obra autònoma dintre de l'obra més general. Un tret d'unicitat, però, d'un caient diferent al que comentava en relació amb el capítol d'Alain Courtot dedicat a les planes en el volum primer. El llarg capítol sobre la vegetació [pp. 33-124] confeccionat pel professor Josep Ma. Panareda analitza d'antuvi les característiques generals de la vegetació i dels factors de la seva distribució sobre el territori. En continent, descriu les regions biogeogràfiques cabdals: mediterrània, eurosiberiana i bòreoalpina. Dins de cadascuna d'aquestes regions detalla les formacions boscoses, les de bosquines i matollars, i les de prats. Finalment, descriu la vegetació actual d'alguns indrets especials, com les males herbes dels camps de conreu i dels seus marges; les dels solars suburbials; les de les roques i els sorrals; en fi, les del sòls salobres. Per tant, el discurs resplendent de Courtot, recolzat en la seqüència multiforme de presentació, anàlisi i conclusió, amb traca final inclosa, es muda aquí per la inexorabilitat de l'ordenament temàtic imposat per Panareda en el desplegament de l'apartat, la qual cosa li dóna un toc completiu tan excel·lent com mancat de diàleg amb la resta dels capítols.