regadiu al País Valencià a finals de l'Antic Règim segueix la mateixa pauta descriptiva emprada per al Principat, això és, la nòmina comentada de realitzacions senyeres: pantans reguladors, bonificació de terres pantanoses, les mines, etc., i del canvis més significatius en la reglamentació de les comunitats de regants. Gairebé res de les Illes.

Quan els autors enfilen el repàs dels factors que intervenen en l'evolució del regadiu [pp.221-238], en el que hauria de ser el nucli del capítol, sorprèn llegir que "les baixes temperatures mínimes hivernals a la Depressió Central Catalana són un tret suficientment fort per a poder-lo considerar el principal factor responsable de frenar durant segles l'expansió del regadiu" [p. 225]. Realment, potser ens havia passat desapercebut un canvi climàtic tan notable a la segona meitat del dinou com per permetre la viabilitat del Canal d'Urgell. Ho rematen afirmant que "la conveniència de disposar d'aigua per a regar els conreus resultava directament proporcional a l'aridesa del clima". Val a dir que poques ratlles enllà es

disculpen d'algunes afirmacions massa categòriques sobre el paper jugat pel medi físic.

La provisionalitat de l'aportació, ja ho he dit i em repeteixo, malgrat que no pas mancada d'interès, es torna a manifestar en tractar els factors socioeconòmics en l'evolució del regadiu. Ara, els autors juguen descaradament a la carta de l'oposició (metodològica) entre Catalunya i el País Valencià. En aquest context, el tema clau és la manca d'iniciatives senyorials per a l'extensió i la millora dels regadius al nord del riu de la Sénia, mentre que al sud es donaven una "infinitat" de casos de renúncia de rendes feudals per part de la noblesa i del clergat amb la finalitat d'afavorir l'augment de la producció (i de la població?) a través del regadiu. De tot plegat, els especialistes en geografia rural trobaran prou matèria de discussió sobre el model de desenvolupament capitalista al camp dels Països Catalans al segle XIX.