traspuava, el van fer un dels meus llibres de referència, una preferència que no ha minvat amb el pas inexorable del temps. La invocació continuada, però captinguda, a la personalitat de les terres i els homes de l’hexagone no em van ser cap entrebanc. Ben al contrari, és un valor afegit que ha estat aprofitat i emulat -crec que amb encert- per una munió de geògrafs dels països neollatins en la redacció de les geografies noucentistes dels països llurs i, sense anar més lluny, de Catalunya mateix. Posem per cas, la Geografia de Catalunya (2) dirigida per Lluís Solé Sabarís, la qual vaig repassar amb delit abans i tot d’accedir a la universitat, va xopa de propostes d’interpretació territorial i ambiental la nissaga de les quals cal remuntar a l’obra de Vidal.

Corrent en gir els anys, vaig provar d’ampliar la visió sobre l’obra del geògraf nat a Pesenàs [Pézenas] (Llenguadoc) amb la lectura dels Principes de géographie humaine, editada pòstumament (1922), en base a les notes de treball que va deixar. L’experiència no va ser pas tan falaguera. Recordo perfectament com el mateix Dr. Vilà ens ho havia previngut. Després d’una arrencada prou viva, escrita per Vidal de La Blache mateix, el text decau en interès progressivament. Resulta evident que Emmanuel de Martonne, al qual li sobrava competència científica per a ordenar les fitxes del seu sogre, no disposava de la vivacitat literària imprescindible per a mantenir desperta l’atenció dels lectors.

Així doncs, en plantejar-me la versió catalana d’alguna obra de Vidal, ni el Tableau ni els Principes no eren bons candidats a la traducció. L’un, perquè és un model específic a imitar més que no pas a traduir, i l’altre, per l’acusat biaix intel·lectual introduït pel curador de l’obra. Hi ha una tercera, però, obra senyera de Vidal candidata a la traducció. Em refereixo a La France de l’Est (Lorraine-Alsace) (1917). Tanmateix, la singularitat de l’obra, tant en el temps com en l’espai, no encoratgen la seva traducció, si més no de cara a engrescar-ne la lectura als hispànics. Això, però, no treu pas interès a aquesta obra, a causa de la introducció dels fets econòmics i polítics com a conformadors del territori, de conjunt amb els factors ambientals i demogràfics. En fi, no caldria dir que, més enllà de l’edició pòstuma dels Principes, qualsevol dels textos de la Géographie Universelle, escrita i publicada pels seus deixebles i seguidors al cap dels anys, del 1927 en endavant, tampoc no eren candidats a la traducció, per bé que respectessin tothora la paternitat de la idea al mestre.

Tanmateix, i a més a més de la trilogia de títols bàsics,així com d’altres que esmentaré més endavant, l’obra geogràfica vidaliana s’aferma en un gran nombre d’articles científics i notes d’actualitat, publicats a diverses revistes especialitzades, així com els textos de discursos ocasionals editats, el més sovint, en forma d’opuscle o fulletó (3). Un

segueix...

Notes
2 Lluís Solé Sabarís (dir): Geografia de Catalunya. Barcelona: AEDOS, 1958, 1964 i 1968; 3 v.
3 Com es pot comprovar a la recopilació bibliogràfica exhaustiva efectuada per Howard F. Andrews (1984): “L’œuvre de Paul Vidal de la Blache : notes bibliographiques”. The Canadian Geographer, XXVIII-1 (1984) p. 1-17.