repàs de la producció bibliogràfica completa de Vidal de La Blache revela una trajectòria investigadora força ben pautada i equilibrada. A grans trets, es pot esquematitzar en tres grans etapes d’amplitud temporal creixent: els anys de formació investigadora, decantats cap a la història clàssica, de 1867 fins a 1877; la plenitud docent, desenvolupada a partir de la darrera data, i l’excel·lència acadèmica, decantada a partir de mitjans dels anys noranta del segle XIX i concretada amb l’accés a la càtedra de geografia de la Sorbona (1898).

Les obres de joventut, encetades amb la publicació de la tesi doctoral sobre història clàssica (Hérode Atticus: étude critique sur sa vie,1872), o de divulgació, com Marco Polo : son temps et ses voyages (1880), tampoc no fan al cas per a una traducció. Culminaven una formació molt sòlida en història i geografia a l’École normale supérieure, entre 1863 i 1867, la qual li va permetre d’accedir a l’École Française d’Atenes en aquesta darrera data. Hi va fer una estada de tres anys, amb nombrosos viatges i campanyes d’excavacions per l’Orient Mitjà i l’Egeu. Alguns treballs d’aquesta etapa i especialització primerenca van ser publicats al butlletí mateix de l’escola d’Atenes i a la Revue archéologique. Per bé que el decantament vers la geografia va produir-se ben aviat, l’interès per l’arqueologia clàssica, de fer cas a les publicacions ulteriors, se li va refredar paulatinament al llarg dels anys, però no se li va extingir pas. Fins ben entrats els anys vuitanta, va prosseguir la publicació a diverses revistes especialitzades de ressenyes de llibres que eren novetat sobre la matèria i en molts dels articles posteriors hi apareixen detalls i exemples salvats de la joventut.

Els llibres publicats durant la segona etapa apuntada es corresponen amb el període de docència a la Universitat de Nancy (1873-1877) i a l’École normale supérieure del carrer d’Ulm, a París, a partir de 1877, i, simultàniament, a la de noies, a Fontenay-aux-Roses, a partir de 1880. També els vaig descartar de la traducció per l’especialització pedagògica evident. És el cas del Cours de géographie à l'usage de l'enseignement secondaire (1891), d’autoria compartida amb Pierre Camena d'Almeida (4), i de l’Atlas général Vidal-Lablache : histoire et géographie (1894), obres remarcables per la renovació que van donar a la docència de la geografia a França -reclamada pel mateix ministre d’educació Jules Ferry. Un parell de textos antecedents a aquelles obres de plenitud pedagògica, d’una banda, La Terre. Géographie physique et économique: histoire sommaire des découvertes (1883), recull de lliçons impartides a l’École normale supérieure de noies, i de l’altra, États et nations de l’Europe. Autour de la France (1889), tampoc no són adients per a traduir-les. Algunes parts d’aquests llibres es van publicar a diverses revistes pedagògiques, sempre franceses.

Quan l’any 1891 funda Annales de Geographie amb Marcel Dubois, un professor normalien alumne seu de primera hora, Paul Vidal de La Blache desitja aportar una disciplina, una metodologia, tant per a classificar les novetats bibliogràfiques com per a sintetitzar el progrés de les recerques geogràfiques en tota la seva extensió. A l’Avís au lecteur que obre el primer número (p. I-IV), els dos directors remarquen l’oportunitat de cobrir aquest objectiu de manera prioritària, atès com “la geografia és la ciència que manlleva les seves dades a un nombre més gran de ciències”, i en aquest

segueix...

Notes
4 Incidentalment, cal recordar que abans de la traducció al castellà de la Géographie Universelle (Barcelona: Montaner y Simón, 1928 i s.), Paul Vidal de La Blache era conegut a les nostres latituds per la traducció castellana i profunda adaptació de continguts per a estudiants espanyols i americans del Cours, efectuada per Antonio Blázquez y Delgado-Aguilera (Barcelona: Juan Gili, 1913-1916; 6 v.).