II. Una economia moderna

No voldria que aquest elogi s’interpretés com quelcom de molt gratuït. Puc dir, i intentaré d’explicar-ho ara, que hi he trobat confirmacions numèriques d’idees i d’imatges formulades nomes intuïtivament i al nivell visual. Nomes cal un exemple per a entendre-ho. En els darrers deu anys els qui ens passem força estona a la carretera hem vist a banda i banda sortir-hi fàbriques d’embotits, magatzems frigorífics per a fruita, plantacions de pomeres o de presseguers, camps convertits en pollancredes, granges de gallines, porcs o conills. Quin formigueig i quin trasbals en una agricultura ben assentada fins fa poc en la masia i un cert decantament cap a la subsistència. M’ho han comentat en diverses ocasions dos amics geògrafs: Enric Lluch i Eugenio Burriel. Tots plegats hem coincidit en l'apreciació: davant de la crisi del blat o del policonreu, l'agricultura i els agricultors de les comarques gironines han mostrat un dinamisme progressiu enorme i han fet l'entrada solemne en una agricultura industrial, plenament capitalista. Calia, però, confirmar-ho, contrastar l'abast d’aquestes intuïcions, xifrar, quantificar, ordenar. Vet-ho ací. He triat l'exemple més colpidor i alhora el que em proporciona el fil explicatiu del que penso, coincidint amb els autors, que ha de ser el motor de la reconversió econòmica de la comarca.

Vull explicar-ho amb un cert detall. En les poques llambregades històriques que els autors ens ofereixen s’esbossa vagament el problema de l'impacte de la industrialització del Gironès. Penso que és un problema cabdal i que proporciona la clau explicativa de molts de problemes. Potser d’una manera més erudita, però menys articulada, ja ho he explicat en d’altres ocasions. Girona i el seu entorn tenen un paper marginal en la industrialització de Catalunya. l'origen de la majoria de les empreses no es lliga, a la llarga, intensament amb cap canvi substancial en

l'agricultura, ni en cap procés d’acumulació prèvia partint del sector primari. Son les fonts d’energia les determinants. I malgrat una agricultura clàssica, i poc evolucionada, les comarques de Girona arrelen una industrialització puntual d’autèntica avantguarda. Simbòlicament, però, això vol dir quelcom, Girona és peonera i capdavantera en el sector del paper (La Gerundense), en el sector elèctric i metal·lúrgic (Planas, Flaquer i Cia) i en el sector dels àcids tàrtrics més endavant (Indústries Químiques i tàrtriques). Amb una evolució diversa en els tres sectors, el fet més destacable és a la llarga una inseguretat comuna i en el pitjor dels casos la desaparició i el trasllat inexplicable de les fàbriques. Ben pensat, ara arribo a veure que en un context socioeconòmic predominantment agrari, es produeix una diguem-ne industrialització desarrelada. I