molt senzills, efectuats per al Reial Cadastre, la Intendència del Principat i per a particulars entre 1727 a 1815. Arquitectes de diversa titulació se sobreposaran a la tasca cartogràfica dels geòmetres en el tombant de segles XVIII a XIX. En el cas concret de Barcelona, el conferenciant va repassar l’obra, sense estalviar les referències a altres professionals del ram, de Francesc Renart, de Tomàs Soler i de Josep Massanés per a la mateixa Intendència, per a l’Audiència i per a l’Ajuntament de la ciutat.

La referència en el títol als impressors anava amb la idea de destacar la importància de la cartografia impresa de Barcelona pel que suposa de difusió d’una determinada imatge de la ciutat en no restar tancada en un calaix, com passa amb la manuscrita. Així, va assenyalar la qualitat gràfica i els detalls més significatius de la producció de Ponz, Laborde, Moreno, López o Vaccari, i altres. Tanmateix, el procés d’infiltració de la cartografia en el cos social de Barcelona va ser tardana i lenta. Posem per cas, el primer gravat (litografiat?) efectuat a Barcelona d’un plànol guia de la ciutat no va arribar fins al 1818, obra d’Antoni Montfort. No n’hi hauria d’altre fins al 1842, el qual gosava eixamplar els carrers per tal de fer lloc al rètol de la seva denominació, per arribar al més conegut de

Saurí i Mates de 1849. A mitjans de segle XIX, la cartografia de Barcelona és un bé de consum generalitzat que contrasta amb la difusió gairebé nul·la d’un segle abans.

Des de 1803 hi havia ordenances explícites per a formar col·leccions de mapes militars de cada plaça forta o localitat emmurallada del regne de Carles IV. Això comportava la pràctica continuada dels enginyers de l’exèrcit en aixecaments d’àmbits el més sovint força reduïts, però que necessàriament havien d’estendre en algunes ocasions fins a formar veritables mapes topogràfics. És sobre el rastre d’aquesta disposició com el professor Ignacio Muro (Universitat Rovira i Virgili) va desplegar la conferència titulada: "Los ingenieros del ejército y la planimetría de la ciudad de Barcelona en el siglo XIX". A més a més del mandat al·ludit sobre cobertura geogràfica, les ordenances també proposaven la unificació del llenguatge cartogràfic a emprar. Els resultats van ser molt migrats. Muro ho va exemplificar en el cas de l’evolució de la representació del relleu. La incorporació de corbes de nivell pels militars és de les primeres dècades del segle XIX en base a plànols acotats, però les limitacions tècniques de l’instrumental disponible i la forta tradició dels anivellaments horitzontals van ser rèmores importants que van frenar un major ús de la nova expressió del relleu.